El museu que dóna veu al que fa la gent corrent
BarcelonaHi arribo per les escales mecàniques que surten del passeig de Santa Madrona i en un moment et situen al revolt del mateix passeig on espera, sempre discret, el Museu Etnològic. Al principi sembla que les obres que l’han tingut quatre anys tancat no hagin acabat. L’accés al nou vestíbul, ampliat i lluminós, es fa per unes escales amb taulons d’obra sobre un sòcol de formigó vist en el qual hi ha unes baranes fetes d’armadures de ferro. A poc a poc veig que no, que està acabat i que aquesta era la voluntat de l’arquitecte, Toni Gironès. “Mostrem els materials tal com són, sense prejudicis, igual que fa el museu amb les seves peces”, explica.
És el dia de la presentació i Josep Fornés, el director d’aquest “museu d’antropologia social i cultural”, sembla una fàbrica de titulars: “Aquí no ensenyem coses, mostrem significats”; “No és important el gegant en si sinó qui el fa ballar”; “Aquí no hi ha els objectes de les classes dominants, sinó que enaltim el patrimoni dels subalterns, de la gent corrent del món”. Tot això ho explica Fornés envoltat per un públic en què hi ha representants de les entitats, acadèmiques i populars, que li han donat suport en la difícil travessia del desert dels darrers anys. Des del 2011, explica, ha fet fins a catorze projectes diferents pel museu. “Sembla que cap no acabava d’agradar”, comenta, i recorda que la negociació era dura, ja que sempre es va negar a la possibilitat que acabés sent, com denunciaven alguns, “el museu de la barretina catalana”. Tot i així, reconeix que ara a l’exposició hi té molt de pes el patrimoni etnològic català, encara que s’hi introdueixen objectes d’altres cultures per contextualitzar els conceptes que s’expliquen. En el futur, diu, això canviarà.
Ell va ser el que va negociar el dipòsit per vint anys de la col·lecció Folch, però el que havia de ser la joia de la corona del centre, i el motiu de la reforma, va acabar en part al nou Museu de les Cultures del Món, al carrer Montcada, on la mirada és artística, no antropològica.
La comissionada de Cultura, Berta Sureda, explica que ara sí que donaran carta blanca a Fornés per dissenyar el museu que vulgui, i a més té l’encàrrec de revisar la relació entre aquests dos museus. Ell explica després que encara s’ho està pensant perquè “és molt d’esforç per una feina que serà efímera, perquè després hi haurà un concurs per escollir el nou director”. No ho descarta, però sembla que ara es fa estimar.
Entrada gratuïta fins al desembre
I el museu? Aneu-hi. Demà reobre amb una festa popular i fins al 4 de desembre l’entrada serà gratuïta. Està bé que sigui així, perquè per gaudir-lo bé caldrà anar-hi unes quantes vegades. Recomanaria començar per les reserves visitables on, en unes noves vitrines fetes d’obra vista, es pot fer un tast de la riquesa de la col·lecció de 70.000 objectes que acull aquest museu. Hi ha exvots, figures de pessebre, ceràmica i terrisses de tot el món, ídols africans, joguines, estris... És fascinant i entretingut. Les dues exposicions temporals - El sagrat, el profà i la festa i Terra de canterers - són interessants, però on hi ha més intenció és en la nova exposició permanent -“L’únic immutable és el canvi”, avisa Fornés-, que està plena de lectures i significats, crítics, humorístics i, per descomptat, científics. Aquí no es ve a veure objectes destacats, que també n’hi ha, sinó a crear relacions, entendre conceptes, comprendre no tant la diversitat de cultures sinó el que gairebé totes tenen en comú.
“Volem ser útils a la societat”, diu Fornés, i per això cal provocar reflexions i debats. “No és un museu d’un sol ús”, recalca. I, efectivament, cal entretenir-se en els audiovisuals, en la múltiple informació complementària. Entendre, per exemple, perquè a l’àmbit de La festa i la protesta, a més de pilotes de malabars, hi ha també pilotes de goma policials.
