Opinió 17/06/2014

Un ‘punky’ que canta jotes

Catalina Serra
3 min

El soroll del trànsit del carrer -hem quedat en una terrassa al carrer Urgell- explica per què Marcel Pich no acaba de sentir-se còmode a Barcelona. Encara no fa un any que hi ha arribat, per estudiar Antropologia, i reconeix que això de la gran ciutat no li acaba de fer el pes. “De moment resideixo aquí, no és que hi visqui”, afirma. I això que el 1986 hi va néixer. “No m’hi sent gens bé; quan tenia un any, els meus pares varen anar a viure a Mallorca i tot i que he vingut a Barcelona sovint, no la me sent meva, jo som del Molinar”, afegeix. Aquesta mateixa setmana torna a Mallorca per, entre moltes altres coses, començar a engegar la gravació del segon disc de Taverners.

PER QUÈ BARCELONA? “Vaig estar un any i mig a l’atur després que, amb l’excusa de la manca de diners, em fessin fora d’IB3 Ràdio, on vaig fer feina sis anys. Va ser molt enriquidor, però tenia ganes de canviar i pensava que l’opció de Barcelona era la més pràctica, i Antropologia és una carrera que et permet tirar cap on vulguis”. Durant aquest any ha descansat una mica de l’activisme que duia a Mallorca a través de la lluita veïnal, pel territori i per la cultura catalana. “Necessitava distància, però la temptació hi és”, afirma. Passi el que passi a Catalunya, creu que no s’ha d’anar a remolc. “Ara mateix, l’Assemblea de Docents és el meu referent polític, són els que han fet més per la construcció del país, per la seva manera de funcionar de manera assembleària i des de baix. Han sabut generar il·lusió i, a més, crear una nova cultura de confrontació, de no renúncia, que és nova a les Illes”.

DEL ‘HARD-CORE’ A LES XEREMIES. El seu activisme social i cultural també l’aplica a la música, encara que la diversitat d’estils pot semblar sorprenent. Pich ha estat l’ànima de diferents grups, des de Munok o Antònia Punk, de línia més hard-core, fins a Eixut i Taverners, on juga un paper fonamental la tradició. “Som un punky que ha acabat cantant jotes”, diu amb orgull. “Per mi, l’estil és igual, sempre he estat comediant i un pèl provocador, i no crec que sigui més compromès perquè tingui un so estrident de guitarra elèctrica”. De fet, afirma que aquests últims sis anys més relacionats amb la música tradicional li han canviat la manera d’entendre el món. Després de la bona rebuda del primer disc de Taverners, No hi ha temps que no torn, amb el qual han trepitjat molt territori, ara es preparen per gravar el segon, en què també recuperaran velles cançons. Tenen programades algunes actuacions aquest estiu, però sense plantejar grans gires. “Fa cinc anys que tenim el grup i encara és l’hora que ens hagi contractat cap ajuntament progressista, és trist”, afirma.

ON SÓN ELS REFERENTS? Pich, que també és poeta, té en marxa un espectacle en què versiona en solitari cançons de Guillem d’Efak. “Era una curolla que tenia”, diu”. “Per guanyar autoestima, els mallorquins hem de tenir els nostres propis referents. Gent com D’Efak, com Aurora Picornell, com Biel Majoral...”. O com Jaume Sastre. Quan es va assabentar ahir que havia deixat la vaga de fam, va fer un alè. “Té tota la meva admiració i agraïment pel que ha fet; podíem discrepar ideològicament en algunes coses, però ara hem d’anar tots a una”.

stats