Publicitat
Publicitat

ART

El dia que Van Gogh i Gauguin van anar de visita a l’Eixample

Mapfre porta l’‘star system’ del Museu d’Orsay per estrenar seu a Barcelona

En castellà se’n diu poderío. La Fundació Mapfre ha entrat a l’ecosistema artístic català amb una exposició d’aquelles cares i espectaculars que no deixen indiferent. Dues obres de Van Gogh, tres de Gauguin i de Cezanne, una de Derain, una altra de Matisse... La llista d’artistes i obres de primera línia és llarga, i només veient-la ja vénen ganes d’anar-hi. De fet, han aterrat a Barcelona una setantena de les principals obres del Museu d’Orsay, i alguna del de l’Orangerie, de París, el centre de la galàxia de l’ star system de la pintura moderna. L’exposició també ofereix la possibilitat de gaudir d’altres artistes menys coneguts pel gran públic, com tot el grup dels nabís (Paul Sérusier, Maurice Denis, Félix Vallotton, Maurice Denis...) o dels cada cop més reivindicats puntillistes com Seurat o Signac. La jugada ja surt rodona si a sobre hi afegim que El triomf del color. De Van Gogh a Matisse es pot visitar des de demà i fins al 10 de gener en ple centre de l’Eixample (Diputació, 250, entre la rambla de Catalunya i el carrer Balmes) i que l’entrada serà gratuïta.

L’imperi del color

El fil conductor que dóna sentit al recorregut és el color. El que es vol explicar en les dues plantes de la casa Garriga Nogués, que abans havia acollit la Fundació Godia, és com entre finals del segle XIX i principis del XX el color s’independitza de la forma i es converteix en l’eix de la pintura. Aquesta revolució del color per sobre de la línia que fins ara l’havia encotillat ja havia començat amb els impressionistes, però la diferència en aquesta generació postimpressionista és que ja no el fa dependre de la natura i li atorga un valor per si mateix. Això ho fa per una part servint-se dels avenços científics sobre òptica i tintures, com fan els puntillistes en aplicar punts de colors de manera sistemàtica de manera que sigui l’ull del espectador el que creï el conjunt. I, per l’altra, atorgant al color un sentit simbòlic, fins i tot místic en el cas dels nabís, o també emocional o expressiu, com fan Gauguin o Derain.

“El més important d’aquesta exposició és sentir fins a quin punt el color forma part de la nostra humanitat i del nostre plaer quan mirem les pintures”, explicava ahir Isabelle Cahn, comissària científica de la mostra, que té com a comissaris generals Guy Cogeval, director dels museus d’Orsay i de l’Orangerie, i Pablo Jiménez Burillo, director de l’àrea de cultura de la Fundació Mapfre, per a qui la mostra permet veure els artistes que varen influir en Casas o Rusiñol. Tan cert com que hauria sigut bonic que s’hagués pogut fer al MNAC.

Jiménez Burillo va recordar que el centre barceloní era una vella ambició de l’entitat, que a Madrid ja té dues seus i que ara repartirà el seu pressupost -“entre 10 i 12 milions d’euros”- entre les dues ciutats. Les pròximes exposicions es dedicaran a la fotografia, amb retrospectives del japonès Hiroshi Sugimoto i del nord-americà Bruce Davidson.

Els llibres que ens fan grans