El pes de l’artista comissari

La inquietant instal·lació 'Terra Erma', de Juan Muñoz, que es contraposa a un petit oli de Degas.

LA FIGURA DEL COMISSARI D’EXPOSICIONS, això que amablement els anglosaxons anomenen curator i els llatinoamericans curador, va de baixa o, almenys, ja no té el poder de fa unes dècades. En canvi, es manté la tendència que sigui l’artista, un artista de prestigi, esclar, qui faci la tria d’una exposició feta amb obres d’altres. En aquest cas no es tracta de defensar una tesi intel·lectual o ideològica, no hi ha revisió de la història o de l’estètica, sinó que el que importa és la visió subjectiva de l’artista, el plus de la seva tria personal. De vegades aquesta mirada està plena de sentits fruit d’una investigació teòrica potent -basta recordar la fascinant Maniobra de Perejaume... al MNAC-, i de vegades la visió de l’artista il·lumina la perspectiva sobre obres i períodes. És el que va fer, amb molt d’humor i sentit crític, Luis Gordillo fa uns anys amb la col·lecció de La Caixa. En l’estela de Gordillo, però sense la seva brillantor, cal situar l’exposició El pes d’un gest, que mostra, com diu el subtítol, La mirada de Juliâo Sarmento a les col·leccions Gulbenkian, Macba i La Caixa.

Sarmento ha tingut molt per triar perquè les tres col·leccions són importants i permeten, com reconeixia ell, fer desenes d’exposicions diferents. Es tracta, doncs, de veure quina és la seva opció, quin relat ens explica. L’obra de Sarmento, un dels artistes portuguesos més emblemàtics, és molt oberta quant a tècniques i interessos, però hi solen aparèixer l’humor, l’erotisme i diverses referències narratives lligades de vegades al món literari o cinematogràfic, especialment del cinema negre, i té en general molta força metafòrica. D’obres seves no n’hi ha cap a l’exposició, però en canvi porta el títol d’un dels seus quadres de 1989 perquè, explica, té el doble significat poètic de la fragilitat del gest, del pes real d’una obra, d’una banda, i, de l’altra, de la significació de la tria. “La importància que jo els dono quan les elegeixo, treballo amb elles i les poso en un context diferent”, comenta. L’artista ha volgut diluir les tres col·leccions per donar la sensació que són una de sola. I s’ha de dir que en aquest sentit ho ha aconseguit.

Una altra cosa és que el resultat pugui semblar fred i fins i tot una mica pretensiós. No hi ha recorregut perquè ha treballat els diferents espais de manera independent, creant diàlegs que de vegades funcionen -el més potent, l’excepcional entrada amb la instal·lació Terra erma (1986), de Juan Muñoz, en contraposició amb el deliciós Retrat de Henri Michel-Lévy (1878) d’Edgar Degas- i de vegades són aparentment atzarosos o banals. Hi ha obres importants, com les fotografies de Brassaï, o la pintura Aparença (810-2), de Gherard Richter, per citar-ne només unes quantes, que mig es perden en el conjunt, tot ell bastant homogeni. Individualment les obres poden ser potents, en bona part, però el conjunt recorda les presentacions canòniques de finals dels vuitanta o noranta, tot i que també hi ha obres molt més contemporànies. Massa solemnitat, penso, però això en tot cas ha sigut decisió de l’artista. L’exposició és la seva obra, com bé recorda ell, i per tant és així com vol que vegem les col·leccions.

Hi ha algunes obres fora de la sala d’exposicions pròpiament dita. La monumental videoinstal·lació Rheinmetall / Victoria 8 (2003), de Rodney Graham, és al costat d’ Es compta darrere l’os - Espai de dolor (1983), de Joseph Beuys, l’única obra de la col·lecció de La Caixa que està sempre instal·lada perquè és una colpidora habitació folrada de planxes de ploms i ferro amb una bombeta petita i dues petites anelles d’argent que pengen del sostre. Tornant a l’època daurada dels comissaris, l’històric Harald Szeemann, mort ja fa 16 anys, explicava en una visita que va fer al CaixaForum que aquesta obra requeria que la gent hi entrés, si era possible, sola, i que s’hi estigués una estona per entendre l’opressió i el dolor pel segle XX que havia interioritzat l’artista. Ara no s’hi pot entrar: una barrera de metacrilat ho impedeix. És una imatge, no una sensació. Llàstima.

EL NOU ESPAI DE LA TACHÉ

Sortint del CaixaForum, al mateix carrer de Mèxic, ha obert la nova galeria Carles Taché. El canvi de Consell de Cent a aquest espai industrial amagat i esplèndid, al qual s’arriba per una rampa i passant abans per una impremta i altres locals, és absolut. Val la pena el viatge només per descobrir l’indret i l’espai arquitectònic de la galeria. Les dues exposicions que ara s’hi presenten són interessants. A l’espai gran, Sahara, del mexicà Bosco Sodi, grans pintures monocromes blanques amb molta textura i matisos en la gradació del color que busquen atreure la meditació. A la sala petita, Entre Prendre et Perdre, de la francesa Adrianna Wallis, amb un treball fet a Cali sobre la memòria, com ara fotografies d’una dona que cada dia es cus sis brodats al davantal en record d’una filla morta.