EL SOL COMENÇA a caure i la mar té uns reflexos vermellosos i daurats que fan eixamplar el cor. Enfront, el cap Ferrutx, imponent com sempre tancant la badia, que d'aquí a un moment agafarà unes tonalitats pastel sempre úniques. Un home seu a la platgeta mirant les petites onades... No, espera un moment... No mira les ones. Fa una bona estona que està amb el cap cot mirant alguna cosa, absort. Quasi dóna l'esquena a la mar observant una petita cosa que té a les mans. Un cranc? Una pedra especialment guapa? No. Vist de prop, es descobreix el misteri: juga amb el mòbil. La petita pantalla és una competència massa gran per a un paisatge tan esplendorós. Passa sovint. Ens rèiem dels turistes japonesos que, en lloc de veure les coses, les fotografiaven, i ara nosaltres hem caigut de quatre potes dins l'embruix de la teconologia. És una addicció perillosa, perquè no som conscients de fins a quin punt hi estam enganxats. I el pitjor és que ens perdem massa coses: una posta de sol única, la possibilitat d'una conversa amb un amic, gaudir dels jocs dels infants. La comunicació ara ha de ser immediata, volem saber al moment el que acaba d'ocórrer o la darrera idea que se li ha passat pel cap a algú a qui segurament no faríem cas si el tinguéssim al costat... Però, realment, és tan necessari? L'estiu serveix per a això, per aprendre a desconnectar i a recuperar el control de les pròpies emocions i del propi pensament. Els qui comenceu vacances, animau-vos. Descansau de la pantalleta. Hi guanyareu vida.
