UNA PASSEJADA. Fins i tot als racons més verges de Mallorca hi trobam el rastre de la història. L'illa és massa petita com per tenir territoris ignots i mai explorats, però el més guapo és comprovar com la natura ho recupera tot i ho integra adaptant els vestigis d'altres èpoques a un nou paisatge sempre igual i sempre canviant. Allà on hi havia una camí per anar a una caleta no hi queda res, només garriga i càrritx que donen al penya-segat que protegeix unes aigües esmaragda. Vora el camí, una petita canaleta que antuvi duia l'aigua cap a unes cases que pertanyien a la possessió de l'altra cara de la muntanya està a punt de desaparèixer, però encara ens recorda que allà s'havia llaurat i hi vivien famílies que durant molts anys varen fer d'aquells indrets aïllats i ventosos la seva llar. Un petit refugi esbocat conserva fins i tot el pou on els carabiners es refrescaven en les llargues jornades de vigilància dels contrabandistes de tabac, que tanmateix ho sabien i feien la volta muntanya amunt des del petit port amagat per guanyar-se un sobresou. I un petit pinar fresc i perfumat recorda com eren aquelles muntanyes abans que el foc les atacàs fa trenta, vint, deu anys, amb onades successives, fins a deixar-les pelades, amb la vegetació de garballons, mates i càrritx que les noves generacions es pensen ara que és el seu estat natural. És difícil destrossar paisatges tan bells. No ho han aconseguit. Però ho han intentat i ho tornaran a provar. Queda poc per conservar, però amb això hem de ser inflexibles. Ni una passa enrere.
