09/02/2018

La sort d’haver conegut “el gran Fancelli”

3 min
L’acte  estava presidit per la portada del llibre, un retrat d’Agustí Fancelli fet per Perico Pastor.

PeriodistaHi erem quasi tots. La família, els amics, els companys de feina, de vida, i de bona vida. Tots expectants, saludant-nos, alegrant-nos d’un retrobament que possiblement només ell, “el gran Fancelli”, com escriu Xavier Moret, podria aconseguir amb tanta emoció i entrega. I com que el coneixíem, tothom es va tirar sense complexos a la taula del menjar i beure i, copa en mà, es va dedicar a celebrar que vàrem tenir la gran sort de conèixer Agustí Fancelli. Alguns, i erem bastants ahir a la tarda a la Casa d’Itàlia (on, si no?), vàrem tenir també la sort de treballar amb ell i d’aprendre de la seva doble saviesa, la periodística, i la vital, que ell barrejava amb entusiasme i moltes dosis d’humor.

Agustí Fancelli (Barcelona, 1957-2013), per qui encara no el conegui, va ser un periodista que durant molts anys va treballar a El País a Barcelona en uns temps en què aquest diari era per a molts el mitjà de referència en el món cultural, gràcies en part a gent com ell. Va començar fent crítica de música i d’òpera, la seva gran passió, i va aconseguir amb els seus escrits que fins i tots els més durs d’orella gaudíssim de les explicacions de vetllades al Liceu o La Fenice que ell convertia en didàctics relats literaris. Però era, sobretot, periodista, és a dir, una persona curiosa amb nas per veure els temes, les notícies, els canvis i, sobretot, amb molta exigència a l’hora de pensar com ho explicava.

Si avui parlo d’ell és perquè l’acte que ahir ens va reunir a la Casa d’Itàlia era la presentació d’un llibre, Fancellissimo, que recull alguns dels seus escrits i que el torna a fer present. “Des que es va morir ara fa cinc anys, cada 2 de febrer ens reunim amics íntims i família per sopar o beure a la seva salut, però l’última vegada ens va semblar poc, un ritual buit. D’allà va sortir la idea de fer aquest llibre”, explica Fede Montagut, amic de Fancelli i ànima del projecte. Dels 2.000 articles publicats a El País, el llibre n’ha seleccionat uns 130 dividits per anys i també per temàtica -música, política, crònica barcelonina, esports..- i, a més, tot de gent que li era propera -de Jacinto Antón a Llàtzer Moix passant per Rosa Regàs, Sergi Pàmies, Ramon Besa o, esclar, Blanca Cia i Susanna Capdevila, per citar-ne només alguns- hi contribueixen oferint-ne el context humà i personal.

Forse la vita è tutta qua... ”, citava Marina Fancelli, la seva filla, durant la presentació del llibre. I a tots ens venia el cap el Fancelli cantant Paolo Conte a viva veu, i naturalment entonant bé, enmig de la redacció. Walter Oppenheimer, periodista i amic de molts anys del Fancelli, va recopilar algunes de les coses que s’havien escrit sobre ell al llibre -des de “savi rialler” a “un dels millors cronistes de Barcelona” passant per “bon vivant”- i es queixava que el llibre sigui només commemoratiu i no es posi a la venda. Té raó. Recuperar ara els escrits de l’Agustí Fancelli és necessari i una lliçó de bon periodisme. Qui en vulgui saber més pot googlejar per trobar els seus escrits. Com a mostra, una de les seves frases: “Sempre hi ha una manera més senzilla de dir les coses, i acostuma a ser la millor”.

stats