El lloc de trobada és la Granja Plaza, un oasi de normalitat i bona companyia enmig del Raval, prop de casa seva. Antònia del Río (Capdepera, 1983) fa una temporada que no atura. A més a més de coordinar la programació i la residència d’artistes de la històrica entitat Experimentem amb l’ART, la seva feina habitual, està a punt d’inaugurar dues exposicions. Dia 26 participa en la col·lectiva Tabula Rasa, a Es Baluard, que reunirà tot un seguit d’artistes illencs nascuts després de 1981 amb l’intent, potser impossible, de veure si configuren una generació. I dia 1 de juliol presentarà la mostra individual Esporgats al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona dins el cicle “Blanc sota negre”.
QUAN VAS DECIDIR SER ARTISTA? “Ho tenia clar des de l’institut i em vaig passar al Batxillerat Artístic a segon perquè ja vaig veure que era el que m’agradava”, explica. A Barcelona, però, hi va arribar a 18 anys amb unes expectatives que no tenien gaire a veure amb la realitat. “La meva idea de ser artista era dedicar-me a la pintura o a alguna disciplina clàssica, però quan vaig entrar a Belles Arts vaig entendre que l’art pot ser moltes altres coses i que la tècnica no és tan important perquè del que es tracta és que el llenguatge s’adapti al que vols expressar”. Recorda que el primer contacte amb l’art més actual l’havia tingut encara estudiant a Mallorca quan van fer una visita al taller de gravat de la Fundació Miró, però no s’imaginava el pes que arribaria a tenir la teoria i el discurs dins del seu treball com a artista, en el qual les instal·lacions, el vídeo, la fotografia, el dibuix o l’assemblatge tenen un paper protagonista en funció del que vol contar.
ÉS NECESSÀRIA LA TEORIA PER A L’ART?
“Per mi, sí. Ara mateix no m’interessa un art que no estigui fonamentat en una teoria, sigui la que sigui”, contesta convençuda. “El contrari són manualitats”, conclou. És un món complicat perquè molts cops no hi ha objectes físics per mostrar o els que hi ha són tan diversos que resulten difícils de reproduir. També té avantatges. No li cal un gran taller i, de fet, explica, de moment el seu estudi és casa seva. “Ara mateix treball la memòria per mirar d’esbrinar com es transmet el coneixement d’una generació a la següent”, comenta. “M’agrada detectar els fils, els mecanismes i les estructures que fan passar informacions i tradicions. Si n’ets conscient, pots decidir si les vols continuar o no”. Al Santa Mònica, per exemple, rescatarà de l’oblit vells catàlegs del centre que la gent es podrà endur si abans li explica per què els ha escollit...
ESTÀS CÒMODA FORA DE CASA?
“Ara mateix no em plantej tornar; a Barcelona m’hi trob bé i crec que encara hi tenc camp per córrer”. Tot i viure a Capdepera, una localitat molt turística, la seva vida transcorre a part. “El turisme el tenc interioritzat, és una vida paral·lela que té poc a veure amb el poble. Més que una posició política, el que tenc clar és quin és el turisme que no m’agrada i em preocupa que els mallorquins defensem poc el que ens interessa realment”. Tanmateix, reconeix que el fet de tornar-hi sempre de vacances la transforma: “Al final acab fent el turista. Allà no hi vaig a fer feines productives, sinó a desconnectar, a veure la família i els amics. Reproduesc una mica el rol de turista sense adonar-me’n”. No és l’única.
