NO EN SÉ EL NOM, no calia. Ha estat una conversa circumstancial, d'aquestes de companys de seient a l'avió, o al bus, o al tren. Era una dona mallorquina d'un poblet al costat de Palma, ja gran, molt simpàtica, eixerida, valenta. Tornava d'un viatge a Marsella de veure una amiga i comentava que allà ha fet fred i aigua, però que el que més li agrada del món és viatjar. Ja té, m'ha explicat, el bitllet per anar a les Canàries d'aquí a unes setmanes. "I això que ja hi he estat dues vegades", deia amb un somriure. He suposat que hi anava amb l'Imserso perquè parlava que s'havia apuntat a la llista... Però no li fa peresa viatjar sola ni tampoc fer transbords i esperar moltes hores als aeroports. Tot sigui per conèixer altres coses, per sortir del niu i, supòs, tornar-hi després amb més ganes. Com ella, n'hi ha molts, aquí i a fora, que han començat a viatjar ja una mica majors. I pens que ha estat de justícia que, almenys, la generació que va patir la guerra o la postguerra hagi pogut gaudir en els darrers anys d'unes pensions dignes i d'ajuts com això del turisme social. N'hauríem d'estar molt orgullosos perquè s'ho mereixen. Enguany sembla que la temporada Imserso s'ha avançat a Mallorca i començaran a arribar les excursions de gent gran una mica abans, per l'alegria de molts hotelers. Canviarà el paisatge turístic i veurem vellets amunt i avall on abans hi havia jovenots bronzejats. A mi, els vells viatgers, en tots els sentits, em donen bon rotllo. És gent que no ha perdut la curiositat ni les ganes de passar-s'ho bé.
