Casado, Rivera (junts, però no units) i companyia encarnen de manera fidel la figura de l’agitador professional. Alterar els ànims per provocar inquietud política o social. Pescar en aigües tèrboles. En la política espanyola hi ha una certa tradició d’agitadors. Per exemple, Lerroux, conegut pel sobrenom de l’Emperador del Paral·lel, que era capaç de mobilitzar i fer votar el lumpen, que habitualment no votava mai. Qualitat altament preada en la actualitat. Aquest fenomen es podria definir com a “abstenció selectiva o classista”, en quant l’abstenció comptabilitzada numèricament a les urnes afecta negativament un sol contendent, o un sol costat de l'espectre polític dels contendents. Des de fa unes poques setmanes, febre andalusa o mal populista.
No convé confondre agitar amb vibrar. Agitar ens condueix inexorablement a pensar en la condició de massa, en l’acumulació homogeneïtzada. Aznar, exemplar alfa del cabrot ibèric de les Açores, per exemple, agita la coctelera. Vibrar és mes íntim i personal. Els agitadors no fan vibrar. Agitar és moure una cosa d’un cantó a l’altre, una col·lisió de molècules, un atordir els àtoms. Vibrar és un fluir espontani. Faig aquesta distinció perquè crec que els agitadors no haurien d'obtenir la consideració glamurosa de qui és capaç d'arribar a la fibra més íntima, i fa vibrar els sentits i sentiments. L'agitador és un estafador, un venedor de fórmules màgiques d'efectes secundaris imprevisibles. Qui et fa vibrar, un seductor o seductora. L'agitador és la pornografia; el vibrador, l'erotisme.
Amb l'únic que no es pot combatre la pornografia és amb avorriment. I el governs socialistes del 2008 a aquesta part han pecat d’avorriment presidit per la tristesa. Una tristesa patològica. Mentre eren sinònim de canvi, il·lusionaven i feien vibrar. Però, la cosa canvia quan es converteixen sinònim d'estabilitat i no introdueixen els grans canvis que eren necessaris, per no trepitjar calls. M'explicaré. Tristesa és veure com una legislatura avança, o s'acaba, i no se soluciona el problema dels desnonaments. Veure com el problema de l'habitatge persisteix i els bancs i fons d'inversió segueixen tenint un estoc insultant de pisos buits a les seves mans. Podria continuar.
Situant-nos més a prop. L’altre dia llegia una publicació d’Iñaki Aicart en la qual comparava les xifres de despesa en matèria d’educació a les Illes Balears i les propostes electorals dels partits que les governen. La realitat pressupostària no s'aproximava, de cap manera, a les necessitats que ells mateixos plantejaven en els programes. Una legislatura sobrevinguda, en bona part, per l'impuls d'un exemplar mobilització social per una educació pública de qualitat es tanca amb escassos avenços pel que fa a la creació d'un sistema educatiu exemplar, com va ser la lluita, més just i de qualitat per a tothom. Que les samarretes verdes hagin estat objectes penjats en l'armari de l'oblit no deixa de produir tristesa.
La patologia de la tristesa sorgeix quan l’endogàmia partidista s’imposa per sobre de la realitat de la mobilització social. Quan això succeeix la noblesa d'alguns conceptes degenera en formes grotesques. En tenim exemples molt recents, com convertir el jacobinisme polític en una matança de “quatre indis” per justificar la bondat d’una llengua única o com la falta de respecte d’un president d’una comunitat reclamant la il·legalització de l'expressió del sentiment polític de la meitat de la població d'una altra comunitat. S’hauria d'entendre que no indignar-se davant aquest tipus de manifestacions representa claudicar de la vibració emocional que produeix la il·lusió del canvi. Participar del llenguatge de l’agitació és enfortir el marc comunicatiu de l'adversari polític.
Això no passa perquè si. És evident que la condició de gran partit d’estat ha condicionat els socialistes. Possiblement, si s'han acomodat en demesia i oblidat que aquesta condició no és hereditària. Aquest seria el seu pecat. Un partit es manté en aquesta posició privilegiada en la mesura que és capaç de propiciar, i encapçalar, en cada moment, els canvis oportuns i necessaris perquè l'estat segueixi sent un estat fort. Ells ho varen fer, però ara sembla que estan tenallats per aquesta responsabilitat. Són els primers defensors d’una monarquia en crisi, quan els seus principis haurien de ser republicans. Engolits per l’anacronisme d’unitat pàtria, quan el seu ideari hauria de ser federal. Enviscats en 'l'estat profund' que s'aprofita de les seves contradiccions. Atrapats, alguns, en les portes giratòries del poder. En definitiva, una inversió de papers, en alguns casos ratllant la impostura. Però, la major de totes aquestes, sens dubte, seria haver sucumbit a la tristesa.
