La idea que l’aplicació de l’article 155 servirà “per retornar l’autogovern perdut”, que manté el PSOE, no deixa de ser un argument piadós. Un pretext per l’aquiescència al govern Rajoy, en nom d’una ineludible responsabilitat com a partit constitucional. No obstant això, l’article en qüestió, en el seu anunciat, l’únic mètode que preveu i explicita és el del “compliment forçós”, que en mans de l’actual govern sona a eufemisme de quelcom gens suau. Amb l'escenari que es venia preparant (càrregues policials, detencions, guerra econòmica...) era il·lusori pensar en una sortida diferent de la rendició o del compliment a la força. Resulta ingenu pensar que Rajoy optaria per una via dialogada i que necessita el PSOE per una altra cosa que no sigui donar llustre i credibilitat a la foto davant Europa. En cap cas, les conseqüències de la intervenció no seran “el retorn” a res conegut.
Em mantinc en la idea, com ja vaig exposar temps enrere, que avui Rajoy és on fa temps volia ser. Ara, s’hi hauria d'afegir: en companyia de qui més ell desitjava. De la foto dels presidents Montilla i Maragall encapçalant la multitudinària manifestació de l’any 2010, sota el lema “Som una nació, nosaltres decidim”, a la de Sánchez amb Rajoy, posant-se d'acord per intervenir a Catalunya, hi ha tot un món de diferències. Un món difícil d'explicar i assimilar. La realitat és que, de renúncia en renúncia, de ser pal de paller s’ha passat a ser suport de la dreta més corrupta d’Europa. Del “no és no” recent, que es pensava valent en el seu moment, a la certificació que l’argument no era més que un joc de monosíl·labs.
Interpretar que el Parlament “no va votar dia 10 d’octubre” (amb relació a la declaració de la independència) de Puigdemont com un “no” insuficient no deixa de ser un caprici. El dia dels fets, el senyor Iceta va concloure: “Vostè, senyor Puigdemont, no ha proclamat la república catalana”. A més de sagaç, la deducció del líder del socialisme català podria dir-se que era molt mediterrània. Però, dissortadament, Sánchez sembla que no conjuga els verbs de la mateixa manera. I, amb unes mires més curtes i un concepte d’Estat menys elaborat, ha triat alinear-se amb el club dels monosíl·labs: “La s con la i, sí; la n con la o, no”. Cruel món el dels monosíl·labs, absent de matisos.
Deixin que els conti una petita història personal. Corria l’any 68, en plena dictadura franquista, i jo estava detingut en un calabós de la comissaria de Via Laietana. Per un finestró, dalt de tot de la paret de la masmorra, que donava al pati interior de la caserna, podia escoltar com algú feia repetir a una tropa de “grisos”: “La p con la a, pa; la p con la e; pe…”. Em creuran si els dic que vaig sentir una immensa tristesa i frustració i que des de llavors sóc al·lèrgic als monosíl·labs. Enric Juliana, en una crònica seva, deia que a un amic italià (no especificava si era florentí o no) li havia semblat genial "suspendre una cosa que no s'havia aprovat". De la primera carta de Puigdemont a Rajoy hi ha una frase, que només he vist comentada per Josep Ramoneda, que em sembla essencial: "La suspensió del mandat polític sorgit de les urnes l'1 d'octubre demostra la nostra ferma voluntat de trobar la solució i no l'enfrontament". En aquesta frase hi ha la subtilesa suficient per no parlar ni de referèndum, ni de república, sense acotar el cap. Però Rajoy, segurament, tenia la contestació ja feta i Sánchez, evidentment, no és Iceta.
Rajoy, que des de l’any 2006 persegueix limitar la capacitat de decisió, i d’autogovern, dels catalans –els fets canten–, no ha volgut saber res de subtileses i, com era de preveure, ha optat per la dinàmica del “compliment forçós” d’acord amb el seu esperit “contrareformista”. Amb la intervenció ja decidida, l’aparell socialista, volent edulcorar la cosa, pretén que sigui "molt, molt limitada" i "tan breu com sigui possible", i diu que Puigdemont és a temps de convocar eleccions. Tot plegat, un relat poc creïble, el de la nomenclatura socialista. Obliden dues qüestions essencials: el compromís de la ciutadania amb el procés i la rància determinació de Rajoy.
Amb relació a la primera, s’haurien de demanar si no tenien raó Montilla i Maragall quan portaven la pancarta de “Som una nació, nosaltres decidim”. També si no és una impostura la pretensió d’analitzar ara, set anys després, a la comissió parlamentària per la “modernització de la Constitució” que estan impulsant, la sentència del TC origen de tot l’enrenou. Amb relació a la segona qüestió, no haurien d’oblidar que el PP és hereu AP i que quasi la meitat dels diputats d’aquest partit no van votar favorablement la Constitució perquè aquesta introduïa el concepte de “nacionalitat” i que el constitucionalisme dels conservedors espanyols està més arrelat en el liberalisme noucentista que en la realitat actual. Mal soci per reformar res.
En un relat sense deriva, l’equip de Pedro Sánchez no ha estat a l’altura del que demanava el moment: evitar l’enfrontament i la intervenció. S’ha equivocat en obviar la mobilització ciutadana i en escollir d’aliat. Amb la seva ajuda l'assumpte no serà ni "molt, molt limitat", ni "tan més com sigui possible".
