Opinió 06/01/2014

Alerta, coalicions!

i
Celestí Alomar
4 min
Alerta, coalicions!

No obstant haver guanyat les eleccions per àmplia majoria, Angela Merkel ha compromès els socialdemòcrates en un govern de coalició: la gran coalició. Si volia un govern estable havia de pactar amb els Verds o amb l'SPD, ho ha fet amb aquests. Encara que a Alemanya hi ha certa tradició d'aquest tipus d'acords, aquesta és la tercera vegada que es produeix una gran coalició, crida l'atenció la generositat en la distribució de carteres ministerials. Algunes de les considerades clau, com la d'Economia i Energia, Exteriors o Medi Ambient, les ocuparan socialdemòcrates.

Tinc el pressentiment que es vol que aquesta manera de governar es converteixi en moda. Encara que en circumstàncies radicalment distintes a les d'Alemanya, els governs de Mario Monti a Italià i de Lukàs Papadimos a Grècia, forçats per Merkel amb la justificació de la crisi financera, podrien haver estat el prêt-à-porter del model que habita en el pensament de la cancellera: governs d'amplíssima majoria en els quals la ideologia queda en un segon pla. Una picada d'ullet a la política de l'equilibri ponderat i a la despolitització de l'economia; és a dir, una passa cap al postmodernisme polític: la neutralitat de la política.

Segons Lluís Basets, el gran desig de Merkel, la seva obra magna com a estadista, podria ésser donar a Europa el primer govern polític de l'euro, una gesta a l'alçada de la unificació de Helmut Kohl o "el miracle alemany" de Konrad Adenauer. No dubto dels aires de grandesa de la cancellera. És més, m'atreviria a dir que la gran coalició està feta per governar Europa, o millor dit, perquè Merkel governi Europa. Fins ara les seves decisions ja han condicionat l'esdevenir dels governs i, sobretot, dels ciutadans europeus, per tant creure que aquesta és la seva aspiració no és descabellat.

D'entrada, la doctrina, la prescripció facultativa del govern alemany, serà la mateixa aplicada per Merkel fins ara: silici d'austeritat per als pecadors -ciutadans preferentment dels estats del sud- i catifa vermella per als déus financers. Qui esperava alguna flexibilització s'haurà decebut: el pacte recull la necessitat d'austeritat, retallar els dèficits nacionals i el rebuig a la mutualització del deute. És una mostra de la idea que poden tenir del govern d'Europa: (1) un estil, l'equilibri ponderat; (2) una norma, l'austeritat selectiva, i (3) una obsessió, el control de la situació.

Enguany hi ha eleccions europees i, per primer cop, els ciutadans coneixeran prèviament el nom dels candidats a presidir la Comissió; la qual cosa és un fet molt d'agrair, però no deixa d'ésser una pantomima democràtica que intenta suplir la manca d'un govern i un president europeu de veritat. Merkel, the director, sens dubte ja ha pensat com superar aquesta debilitat sense ferir els seus interessos, com evitar qualsevol perill desviacionista, per forçar un govern a mida de la virtuositat luterana enfront de la voluptuositat decadent del sud.

Efectivament, la possibilitat que en el futur parlament els euroescèptics tinguin una presència considerable, molt major que l'actual, és ben certa. El perill que després de les eleccions la paràlisi de les institucions europees es converteixi en crònica és real. Davant aquest probable escenari no és descabellat pensar que l'angèlica kàiser es cregui en l'obligació de seguir decidint per tots. La fórmula podria ésser posar l'accent en el Consell d'Europa, en detriment de les institucions electes. És a dir reforçar el paper dels estats enfront del vot ciutadà europeu: la papereta electoral nacional revaloritzada enfront de la papereta europea, amb l'evident perill de la devaluació global en favor d'un pretès "govern eficaç". Podria ésser tot al contrari: el fi justifica els mitjans, i l'objectiu és el control de la situació. Però la qüestió europea no és, o no hauria d'ésser, una disputa entre nord i sud, ni tan sols una disputa entre estats. Els ciutadans haurien de tenir molt més a dir.

Una tesi radicalment distinta a la despolitització de l'economia i el declinar de la ideologia és la de Slavoj Zizek. Parla d'intolerància: és "necessari, en els dies actuals, subministrar una bona dosi d'intolerància, encara que només sigui amb el propòsit de suscitar aquesta passió política que alimenta la discòrdia". Creu que aquesta és l'obligació de l'esquerra. A simple vista sembla dur, però no hi ha cap raó de pes per pensar que va desencaminat.

Perquè, més enllà del magma institucional, quina és l'Europa que la primavera vinent anirà a les urnes?: la de major nombre d'aturats des del final de la guerra mundial (màxim històric el passat novembre, amb un 12,2%, a l'Eu28); la de la joventut amb un futur incert (l'OMS equipara l'atur juvenil a una "emergència sanitària"); la dels minijobs (a Alemanya, un 20% de la població activa); la de la major concentració de riquesa en unes poques mans; la de les files dels marginats nodrides per ciutadans marcats per la condició racial. L'Europa dominada pels mercats: aquesta és la realitat i l'assignatura pendent.

En aquest context, pensar que la reforma institucional per si mateixa portarà a una reforma de la societat és il·lusori. Encara que l'aprofundiment democràtic en l'ús de les institucions resulti essencial, fa falta llaurar més profund per produir canvis reals en benefici de la qualitat de vida de tots els ciutadans. Pensar que l'equilibri ponderat, la neutralitat aparent d'un gran pacte polític, és la revolució ideològica necessària per evitar la pobresa, la marginació i la injustícia és simplement pueril. Efectivament, aquest any nou, caldrà una certa dosi d'intolerància.

stats