OPINIÓ
Opinió 30/11/2018

Andalusia, extraradi

i
Celestí Alomar
4 min

Aquest cap de setmana hi haurà eleccions a Andalusia. Els líders de no pocs partits polítics estatals (no tots) i un bon grapat d’analistes polítics de capçalera, una i altra vegada ens diuen que tots hi ens juguem molt. Disculpin, tots no: “vostè i el seu partit”, se'ls podria replicar. Fins aquí on sabem, diumenge les andaluses es juguen qui les governarà els propers quatre anys, ni més ni menys. La resta de mortals no ens hi podem ficar. El que passa és que hi ha una pugna aferrissada entre els partits de dretes per saber qui “és el més guapo” i dominar el bloc conservador espanyol. I aquesta baralla l’han traslladada a Andalusia, com ho haguessin pogut fer a qualsevol altre lloc.

Un pim pam pum entre dos gallets per saber qui és més alfa i una mosca collonera insultant a un vent i l’altre. Dels problemes d’Andalusia n’han parlat poc. Tot plegat, una obscenitat i una falta de respecte a tothom. Anar esgrimint banderes d’altri per tapar les nueses pròpies davant l’electorat és molt pitjor que sonar-se els nassos amb la “rojigualda”. Un revifar de “banderes al vent”, fins a tal extrem que algun programa polític podria incloure l'advertiment que “pot contenir traces de pensament”. Un circ que no pot ennuvolar l'horitzó i fer perdre la perspectiva. Hem de reconèixer que el rebombori ha tintat el cel d'un blau ranci. Però, és el seu cel, no el cel comú. La seva estratègia, o manca d’estratègia, no ens pot fer caure en el parany de la fatalitat i pensar que no hi ha més alternatives. Que facin camí, sempre hi haurà les urnes.

Quan aquesta dreta va i colonitza la campanya electoral andalusa amb el discurs eteri de la unitat pàtria i agredeixen els catalans, també menyspreen la gent andalusa i la seva capacitat d’autogovern. Estenen una idea de convivència que no és la pactada, un avís per a navegants. En arraconar Andalusia i les seves circumstàncies concretes com a matèria de debat electoral, posterguen la resta de comunitats i territoris. Com si les comunitats no fossin mereixedores d'una reflexió pròpia i específica. Com si les comunitats no fossin el mateix Estat. Sense les comunitats, una quimera en el cap de la nova dreta.

Sortadament el relat és un altre. Si bé l’estructura actual de l’Estat no dona una solució satisfactòria a les aspiracions nacionals d’alguns territoris, i requereix d’una profunda revisió en aquest sentit, no es pot negar que les comunitats no són un element clau per minorar les tensions. Un amortidor geopolític dels sotracs de l’Estat. És mes, en la mesura que aquestes tinguin més capacitat d’autogovern i més capacitat financera, els problemes no rebotaran cap amunt i l’Estat serà més sòlid i estable. La lògica contrària conduiria a una caldera de pressió amb l'autoritarisme com a única vàlvula d'escapament.

Es va cometre l’error de resoldre la crisi afeblint els serveis públics i reduint les prestacions de l’estat del benestar, que en bona part són competència de les comunitats autònomes. Es varen posar als peus dels cavalls les administracions territorials per salvaguardar l’administració central. Es va transmetre la idea que el dèficit era culpa d'aquestes. Es van anteposar els bancs a les seves necessitats. Encara que el corrent de la història deia que si s’havia de reduir la càrrega burocràtica i el pes de l’administració, si era així, el camí hauria d’haver estat exactament al contrari: reduir l’administració, el volum de l’estructura central i potenciar l’estructura territorial. Era la manera intel·ligent de reforçar l’Estat i evitar tensions més que evidents.

Segurament això ens conduiria a un concepte de l’Estat federal, basat en la cooperació, la coordinació i solidaritat entre territoris. Quan les forces més progressistes i nacionalistes van dur el partit socialista al govern s'obria una porta en aquest sentit. No per canviar radicalment les estructures, perquè no existeixen els vots necessaris, sinó per aplanar el camí en aquesta direcció. És evident que la capacitat de “l'Estat profund” ho està llastrant. Però, seria un error liquidar abans d’hora aquesta temptativa. Hi ha coses importants per fer que aconsellarien ajornar, en la manera del que sigui possible, l’explosió de les grans discrepàncies.

És urgent i necessari sanejar Madrid com a superestructura política, un tap que obtura tota solució possible. Aquesta “cort tocada per una vareta màgica”, situada per sobre de vots i voluntats populars, no pot continuar actuant de contrapoder de les regions, especialment les més industrialitzades i dinàmiques. Els governs allà residents no poden ser una peça més en l'engranatge d’aquest joc. Encara que no hi hagi vots suficients per canviar la Constitució, ningú no diu que no es pugui caminar en la idea que Madrid no ha de ser sinònim de centralitat, sinó de confluència. Que Madrid no pot ser a la vegada guionista, director i intèrpret de la integritat de l'Estat. Ni tampoc lloc de peregrinació per obtenir un REB a canvi de competències i finançament.

stats