OPINIÓ

Canvi de marc

Després de la primera setmana del nou curs polític, els presidents Sánchez i Torra insisteixen a remarcar la seva disposició al diàleg. A simple vista això pot semblar poc, un bagatge escàs per assolir l'èxit. El diàleg podria ser una caixa buida que, sense omplir-la de contingut, no té cap valor. I, certament, és una caixa buida, però d’una transcendència cabdal, perquè aquesta caixa buida és el marc a través del qual veiem el món. El professor Larkoff situa el diàleg en el perfil de l’actitud progressista, mentre que l’autoritarisme formaria part essencial del marc conservador. Segons quin sigui el marc que predomina, les idees evolucionen en un sentit o en un altre.

La qüestió catalana, fins ara, ha estat mediatitzada per la visió autoritària que ha prevalgut a l’Estat i el conflicte ha evolucionat cap a una deriva de difícil solució. No obstant això, des de la formació del govern Sánchez, les relacions entre Madrid i Barcelona han entrat en una nova etapa, una fase experimental, en què el diàleg hauria de ser el ‘modus operandi’. En el gran laboratori de la vida, sense poder abusar del mètode d’assaig i error, han de resoldre una situació sense precedents. Per tant, la insistència en el diàleg no hauria de ser vista com un téntol o un lloc comú per guanyar temps, sinó com la necessitat de crear un nou marc per poder avançar. "El canvi de marc és canvi social", diu el lingüista nord-americà.

La dificultat és extrema, consisteix a canviar un marc de referència per un altre. S’opta per solucionar les discrepàncies a través del diàleg, però les regles de joc que s’han emprat fins ara han estat marcades per l’autoritarisme i la imposició. Això ha determinat que la situació sigui la que és avui dia, amb presos polítics i exiliats, que condiciona qualsevol passa a fer. Una partida d’escacs amb regles d’un joc de dames, en què l’únic cert és el tauler i en què les peces circulen de manera erràtica i descontrolada. Una estranya situació que només es pot explicar per l’empremta conservadora arrelada i bressolada durant llarg temps, circumstància que fa que aquí les coses encara es vegin de manera diferent, una mica esbiaixades, que a la resta del continent.

La disparitat de criteri entre la justícia espanyola i l’europea són un bon exemple de tot això. Però encara ho són més les actituds que s’han desfermat amb l’exhumació de les restes del dictador. “L’estat profund”, per dir-ho d’una manera que no feri ningú directament, i bona part del món conservador continuen mantenint la seva referència a l’estat autoritari, no en cap altre referent democràtic. En canviar de marc s'enfronten a tot això, a aquest món fosc, però és indispensable fer entrar-hi la llum i l’aire si es vol avançar. Segurament, cada nova situació tindrà el seu propi parany; cada passa feta, el seu escull, fins a arribar al final, al tema dels temes: la idolatrada unitat d'Espanya. Però a favor dels que pretenen canviar les coses, sempre hi haurà que dirà que "Quan els marcs hi són, les idees sorgeixen immediatament".

Fem una primera incursió en el gran tema. A pesar de l’ostentosa formulació que es fa de “la indissoluble unitat de la Nació espanyola”, a l’article 2 del Títol Preliminar de la Constitució Espanyola, els pares constituents deixaren les portes molt més obertes que la interpretació que en fa el conservadorisme espanyol. A l’article en qüestió, immediatament després de l’afirmació unitària, s’hi introdueix –s’ha d’entendre a mode de concreció– la idea de “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. La unitat com a essència, sense solució de continuïtat, en la mateixa Constitució, es converteix en indivisibilitat, com a expressió pragmàtica i possibilista de la primera. Avui dia, no és cap secret que la idea d’unitat nacional era una imposició dels sectors més reaccionaris i que la incorporació del terme “nacionalitats”, contrapunt de nació unitària, va provocar el vot contrari al text constitucional de bona part dels diputats d’Alianza Popular.

Es prioritzava, en aquell moment, la “indivisibilitat” enfront de la “unitat”, ja que el gruix de la ratlla que hi havia entre territoris prenia valor relatiu. De cap altra manera que aquesta relativitat es pot explicar la transitòria quarta de la Constitució amb relació a Navarra, que introdueix la idea de voluntat popular en relació amb la possible futura integració d’aquell territori al País Basc. És a dir, la voluntat popular pot determinar el gruix, és a dir la naturalesa política, de la divisòria entre un i altre territori.

Amb tota seguretat, una lectura no conservadora de la Constitució enriquiria un ‘marc de diàleg’ amb termes tan transcendents com ho són la indivisibilitat territorial i la capacitat popular de definir la naturalesa de la integració territorial.

Etiquetes