OPINIÓ

Causa general

Una densa atmosfera cobreix el regne. Una tempesta de grans dimensions en la qual cada nou llampec il·lumina un espai ocult. Podríem pensar que és l’estranya lluminositat de la foscor. Però, simplement, és foscor. Vells dimonis imaginaris que s’han d’espantar a cops de porra. La justificació de l’autoritarisme, un cop més. No n’aprenen, ni volen. Terrorisme de baralla de bar a les cinc de la matinada, de protesta de carretera tallada, de bomba nuclear de raper, de discrepància nacional... Des que el jutge alfa es va fer amb el lloc de comandament la nau règia navega entre esculls, cadascun més perillós. La judicatura espanyola té més fronts polítics oberts que camps de batalla tenia l’exèrcit alemany en la segona guerra mundial.
Precisament una topada amb la justícia d’aquest país, Alemanya, ha estat l’ensopegada que va desfermar el temporal. De dimensions desconegudes, i ‘in crescendo’. Un cop que havien preparat tota la bateria legislativa, en època de majoria absoluta, pensaven que tot aniria rodat. Bastava judicialitzar la política perquè els fessin la feina bruta. Però no calcularen l’efecte bumerang. La bufetada que va rebre el Govern, via demanda d’extradició, suposo que els va fer adonar-se’n.
Per si no en tenien prou, ara Llarena demana explicacions a Montoro. El ministre i, també, el president Rajoy, en seu parlamentària, han negat que un sol euro de la hisenda pública hagi servit per finançar el referèndum de l’1-O. El jutge, per substanciar la seva actuació, necessita mantenir el contrari. Però a qui li correspon sustentar l’acusació és al jutge, no al govern donar explicacions. El món al revés. L’executiu deu pensar “cria corbs i et trauran els ulls”, i s’equivoca. Al marge de tot el que es pugui dir en relació amb la separació de poders, a ningú se li escapa que la missió del jutge és posar fi al conflicte. I aquesta raó de ser l’ha propiciada l’executiu amb la seva inacció política i, a més, l’ha encoratjada a través de la fiscalia. No seria estrany que el jutge sentís com si algú li tallés l’herba de sota els peus.
El mateix jutge Llarena havia dit, en el seu dia, que la solució del conflicte amb Catalunya havia de ser política i no pas judicial. Un cop al capdavant de les operacions, en solitari, les seves interlocutòries estan inevitablement plenes d’arguments polítics. En aquest sentit, cal reconèixer que el jutge ha estat coherent amb la seva idea inicial: sense un argumentari polític és impossible afrontar la causa. Si els fets concrets no tenen l’entitat suficient per sustentar el litigi, serà necessari orquestrar una causa general contra l’independentisme basada en un altre tipus d’argumentari. Això era el que volia l’executiu amb el seu absentisme polític i això és el que el jutge els ha donat, però no ha pogut obviar les raons polítiques.

Ajuntar aquesta complexa amalgama política-jurídica en el sentit a què va dirigida només es pot fer des d’una visió molt determinada: la prevalença de la unitat de la pàtria per sobre de l’estat de dret. No han faltat veus autoritzades del món del constitucionalisme i judicial que han criticat la instrucció desenvolupada des del Tribunal Suprem. La resolució del tribunal alemany posava en relleu la feblesa de la violència com a argument. Les imatges del dia de la votació eren irrefutables, la violència havia estat policial. L’argumentari posterior de la Sala del tribunal, en resposta al tribunal alemany, no deixa de ser curiós: “Si hi hagués intervingut un nombre força gran de policies és molt probable que tot hagués acabat en una massacre”. És a dir, mesura el possible grau de violència en funció dels efectius policials desplegats i no en funció del nombre de votants. Indiciàriament, dona la raó als qui els criticaven.

Per tant, la causa s’ha de sustentar sobre un altre tipus de principis, com el de la unitat, com a bé a protegir (s’ha de reparar el fet que mai s’ha parlat d’integritat territorial, un concepte de major ductilitat política). El Suprem especifica que no es va tractar d’una “rebel·lió d’una munió de persones”, sinó de “subjectes que ocupaven oficialment i legítimament els poders constitucionals i legalment establerts en una comunitat autònoma”. En aquest context, “la violència física passava a un segon lloc”, el més important era que “tractaven de desconnectar o esqueixar de l’Estat espanyol les institucions autonòmiques ”. Vist el que hem vist, i llegit, tot ens retrotreu a l’argument de principi: la causa és essencialment política.

Que un tribunal (“regional”, diuen amb menyspreu) alemany els deixés amb els glutis a l’aire no va fer molta gràcia al Suprem, com es pot deduir de la seva contesta. Tampoc, no n’hi degué fer molta al Govern; però, torno a repetir, el que no havia calculat era l’efecte bumerang que, inevitablement, havia de produir l’estratègia de deixar la solució en mans de tercers. L’episodi Montoro, inevitablement, s’estendrà a Sáenz de Santamaria, la vicepresidenta, per la seva incapacitat de coordinació i, possiblement, no s’aturarà aquí. Encara que no es vulgui, la política és com l’aigua, per molts de dics de contenció que hi posis ha de fluir. I ha de fluir perquè no es poden posar barreres a la voluntat i a les ganes d’opinar i decidir de la gent.

Etiquetes