OPINIÓ
Opinió 07/08/2020

Després de Son Coletes...

i
Celestí Alomar
3 min

GeògrafViatjam a l’exemplaritat. Ara és Son Coletes, abans ho van ser altres fosses i altres cementiris. Quan s’excavava la fossa de Porreres, recordo haver compartit la idea que el Pla de fosses, per si mateix, molt bé valia una legislatura. La seva execució, veient d'on es venia, justificava la raó de ser del govern de torn més enllà de qualsevol altra actuació que hagués dut terme. Ara no es podria dir això; l'immens drama que ha desencadenat l’aparició del maleït virus ho ha eclipsat tot; no obstant això, la importància del fet continua essent la mateixa.

Cada fossa que s'obre és un recarregar piles i un nou triomf dels que únicament van poder esser vençuts per la força de les armes i la brutalitat. També és l’èxit de la paraula, de la transmissió oral de la història com a essència de resistència i amor i record dels absents desapareguts. No degué ser fàcil articular i mantenir relats individuals a partir d’informacions inevitablement fragmentades durant dècades de foscor i silenci. Els buits s’omplien per deducció i les cròniques podien contenir errors, però es van convertir en la singular i imprescindible història de les remors suaus de la nostra realitat segrestada. I avui torna a brollar, escoltin atentament el vidre d’aigua que porta la torrentera...

L’avui no hauria estat possible sense la sensibilitat i el compromís d’uns pocs que van saber escoltar i interpretar aquesta crònica de remors suaus i, en uns temps que els anaven a la contra, van anar atresorant cadascuna de les seves peces. Després van acudir en ajuda un nou grapat d'investigadors i historiadors més joves que ja van poder treballar en els arxius que a poc a poc s'anaven obrint. Tots ells han fet possible que ara hi hagi equips d’arqueòlegs, antropòlegs i voluntaris excavant les fosses. I tots junts formen les brigades de recuperació de la memòria i la dignitat.

Les imatges que emergeixen de la terra rogenca que minuciosament remouen els experts per tal de no fer malbé les restes rescatades del no-lloc on els feixistes van voler situar les seves víctimes, no per esperades deixen de ser impactats. Un cop més la realitat supera la ficció, les sabates de taló curt adaptades encara als ossos nus dels peus d’una dona estremeixen i no podran oblidar-se amb facilitat. Des d'avui per sempre, serà com si ella colpegés la cara dels seus assassins per assenyalar-los davant el món. És el triomf de les víctimes sobre els botxins.

Les republicanes i republicans de Son Coletes han reaparegut en el temps i moment oportú, com si únicament s'haguessin absentat per un moment de la taula de debat. Treuen el cap a la vegada que el rei emèrit -interpretant les fonts oficials- està en parador desconegut. Ells ja no hi estan, encara que en falten molts. Apareixen per posar el contrapunt de la dignitat republicana a la indigna fugida del país de l'anterior cap d'estat. Per ventura per recordar-nos el poc democràtic origen de l’actual monarquia espanyola reinstaurada pel dictador. Es fan presents el mateix dia que els nous creadors de relats volen posar en circulació la màxima que "no es jutgen institucions, es jutgen persones". Efectivament han reaparegut en el moment adient, per recordar la veritat de les coses.

Per als que pensem que l'antecedent de legitimitat democràtica més proper a l'Espanya actual és la II República i no la Llei de successió a la Prefectura de l'Estat de Franco, i que és en aquella en la qual s’hauria d'inspirar la democràcia espanyola i no en aquesta, no creiem que el que es posa en qüestió siguin les persones (que també), sinó la institució. Quan davant aquesta situació es considera la Casa Reial com un ens autònom i se li aplaudeix haver posat terra pel mig amb el monarca anterior, altres pensem que això és una anomalia democràtica i que en un estat de dret no hi pot haver ni una sola institució que no estigui sotmesa al més estricte control democràtic.

Davant el relat artificial que intenten imposar les forces dinàstiques per tapar les vergonyes monàrquiques, no em ve res més al cap que aquells versos de Bertolt Brecht que diuen: “Els grans homes diuen moltes beneitures / i prenen per estúpida la gent./La gent els deixa fer i no diu res, / i mentrestant passa el temps.” La sentència del relat dinàstic porta dintre la seva pròpia càrrega de rellotgeria; la Casa Reial s’interpreta com una nau espacial amb una òrbita de rotació pròpia... fins que el seu ancoratge es trenqui. Així serà. Per ventura, les republicanes i els republicans de Son Coletes han reaparegut per recordar-nos que el temps no passa en va i que el debat polític i social d’Espanya sobre la monarquia fa massa temps que resta pendent.

stats