Els agradava freqüentar les sales d’exposicions. Eren aficionades a la pintura i a la ceràmica. Havien establert un codi de comunicació propi per evitar situacions incòmodes amb galeristes i artistes. Si es trobaven davant una peça que no els transmetia res o, simplement, no era del seu gust, arrufaven les celles, inclinaven el cap i quasi a l’uníson exclamaven: “interessant”. En certa ocasió, en una antiga casa de subhastes del carrer Petritxol, davant un paisatge d’una foscor insòlita, l’eloqüent conductor de la licitació, gairebé sense immutar-se, la va arrancar amb un brillant: “Aquest llenç d’una estranya lluminositat…”.
L’altre dia llegia la notícia de la presentació d’una enquesta demoscòpica que concloïa que els espanyols confien més en els empresaris que en l’Estat per sortir de la crisi. Vaig recordar aquell interessant llenç d’estranya lluminositat. Si la crisi real es mesura pel nombre de desocupats, i no per cap altra magnitud macroeconòmica, sortir de la crisi és equivalent a la creació de llocs de feina. A Espanya, la població activa dependent de l’administració representa una mica més del 15% del total dels que tenen feina i l’enquesta xifrava en un 14% els que confiaven més en l’Estat que en l’empresa privada. És a dir, ens pintava un quadre en el qual expectativa i realitat són quasi coincidents.
Però per ventura el més interessant és el que no diu l’enquesta, però sí que suggereix: la percepció negativa de la cosa pública. Prèviament a qualsevol consideració, hauríem de convenir a assenyalar que tots els experts coincideixen que l’origen de l’actual crisi està en la fallida del sistema financer, i a Espanya s’ha agreujat a causa de la bombolla immobiliària. Ens trobaríem, doncs, davant una crisi que té l’origen en el sector privat. Coincideixen els analistes, també, a assenyalar que fallaren els mecanismes de control del Banc d’Espanya. És a dir, en la gènesi de la crisi hi hauria un dèficit de transparència i control democràtic del mecanisme mateix encarregat del control financer. Un clarobscur que darrere la despolitització de l’economia amaga un sistema financer a lloure, com el bèstia de córrer.
La bombolla de la desmesura urbanística, la van inflar banquers, promotors i responsables públics; però el deute de la banca espanyola l’han rescatat els doblers públics. En un joc de vasos comunicants diabòlic, el passiu privat ha passat a deute de l’Estat, per tant, de tots els ciutadans. Les xifres de la perversió són esgarrifoses: si és fes una mitjana, el dèbit per habitant seria de 20.634 €, una quantitat simbòlicament superior als 20.300 € de la renda per càpita espanyola. Més enllà de les estadístiques, la realitat diu que és la res publica que ha rescatat la res privata, i no al revés. Interessant.
Posem exemples d’altres percepcions del que és públic. La privatització de la sanitat a la Comunitat de Madrid, un intent de substituir l’activitat pública en favor de l’activitat privada, ha generat la mobilització dels treballadors de la sanitat i, finalment, la justícia ha sentenciat a favor de la sanitat pública. ‘Balears diu no’ aquests dies ha estat recollint firmes per demanar a l’administració que aturi les prospeccions petrolíferes que una empresa privada vol dur a terme. Crida va reunir més de cent mil persones en “defensa de l’educació pública i de qualitat”. Els afectats per les hipoteques reclamen justícia -amb cert èxit- i la intervenció del Congrés de Diputats -amb èxit nul- per fer front a la voracitat dels bancs. El paisatge de les marees és ampli i divers.
Girem full i observem el que es proposa a casa nostra per crear llocs de feina: una gran superfície comercial a les Fontanelles, que ja ha provocat el rebuig de sectors socials. S’insisteix en l’hotel de la Ràpita -en un aquelarre matancer en defensa de “ lo nostro ”, el batlle de Campos, en un excés d’hipersensibilitat, recorda a un Bauzá entre sobrassades què hi ha de la cosa nostra-. Per no parlar d’un nou projecte hoteler en un rústic de Can Picafort a “ lo ” Grande. Edificacions en antics espais protegits… Molt de moviment de terres i moltes llicències a la recerca de comprador. És a dir, res de nou i d’una estranya lluminositat.
Però, el més clarificador dels exemples és el de l’embotelladora que vol deixar sense feina els treballadors. Hi ha benefici empresarial, hi ha mercat, i simplement per golafreria -economia d’escala, millora de rendiment, excés de capacitat de producció…- primer es fusiona i després deslocalitza la producció. Un exemple de manual. Sense entrar en un debat de fons -podria anar des de la “subordinació del procés de producció al control social” de Slavoj Zizek fins a “l’Estat incompetent” de John Holloway-, una primera percepció del conflicte condueix a preguntar quina és la funció del propietari i, fins i tot, si en aquest cas aquest no resultaria prescindible. Preguntes com ara si els operaris i tècnics per si sols no complirien a la perfecció els objectius de producció i proveïment actuals. O si els beneficis socials i econòmics no serien superiors sense la deslocalització empresarial.
Resumint: sempre és beneficiós escoltar, encara que no sempre ho és demanar.
