OPINIÓ

Enderrocar la realitat

Aquest estiu s’ha reinaugurat a bombo i platerets un establiment hoteler que portava anys tancat. El llarg temps passat, la nosa que feia i l’obsolescència de les instal·lacions havien propiciat que, en successius plans urbanístics, s'inclogués com a fora d'ordenació i estigués predestinat a la piqueta per a la demolició. El solar havia de passar a formar part de l’espai urbà municipal amb l’objecte de millorar les condicions de la zona, degradada per l’impacte de certes edificacions. L’acció representava, en certa manera, un model de creixement que paradoxalment portava implícita la desaparició d’una part de l’oferta existent.

Està clar que l'opinió sobre el que havia de ser l’edifici va canviar radicalment. Voldria poder dir que l’alteració es va fer amb nocturnitat i traïdoria, sense solució de continuïtat, per poder exculpar-ne certa mala consciència col·lectiva, però no seria just amb la realitat. Es va debatre, es va aprovar al Parlament i va tenir la publicitat suficient per saber a què conduiria l'avui encara vigent Llei de turisme. Ningú es pot dur a engany, els resultats són els que se sospitava que serien. Per ventura, el més difícil d'explicar és com alguns que van criticar la gestació de la norma ara n'aplaudeixen els resultats.

"Res més fràgil -diu Clément Rosset- que la facultat humana d'admetre la realitat, d'acceptar sense reserves la imperiosa prerrogativa del que és real". En el nostre cas, “la imperiosa realitat” és el mercat (la crisi dels mercats competidors) que ha impel·lit a reconvertir a “útil” l’antiga edificació obsoleta. Aquesta simple reconsideració “mercantil” ha estat suficient per capgirar la “ferma” opinió, durant tants anys mantinguda, sobre la rehabilitació i transformació de les anomenades zones turístiques de primera generació. La realitat de sobte va agafar forma del benefici immediat i l’estratègia a mitjà termini i acció basada en l’experiència d’anys es va convertir en ficció.

Les bondats de la iniciativa privada, àmpliament divulgada pels mitjans de comunicació, que varen fer tot el possible per ocupar el protagonisme que corresponia a l’acció pública en la transformació dels districtes turístics, no s’han vist per cap lloc. El full d'incidències i les esquelles necrològiques del turisme de borratxera en aquestes zones en transformació no només no han minvat, sinó que han augmentat i estès a altres indrets amb una casuística similar. La disbauxa i el descontrol segueixen estant a l’ordre del dia. La mala imatge, que no s’ha esvaït, segueix perjudicant el conjunt i llastrant la capacitat per accedir a altres segments més estables i aconsellables del mercat.

Per una altra banda, tampoc es por dir que les condicions laborals han millorat. La lògica que l’augment de categoria conduïa a la prolongació de la temporada, a una major estabilitat laboral, a millors condicions i més llocs de feina no ha funcionat. Tot el contrari, conec casos d’hotels reformats, que han augmentat de categoria, on no existeix el dia lliure i, tampoc, el pagament de les hores extra; jornades completes amb contractes de quatre hores; plantilles de mida similar a les d’abans de l’augment de categoria… En fi, ni un sol símptoma real d'una nova vitalitat, més enllà del benefici en els comptes d’explotació.

Podríem dir que han estat augments de categoria hotelera fantasmagòrics, incapaços de colonitzar l'entorn i humanitzar les relacions laborals; aquesta és la veritat. El fracàs col·lectiu d'una proposta. Potser els seus aduladors es van excedir en cantar les seves virtuts i s’havia creat expectació fictícia. L’únic resultat concret han estat les noves plusvàlues que s’han creat, que en definitiva era el que cercaven els seus promotors. Per ells, un èxit. Però s’ha introduït un element nou, un virus de conseqüències impredictibles, com és l’entrada de fons d’inversió en el negoci hoteler. Fons que són els reis del benefici ràpid i veritables voltors dels sistemes en crisi. Com el “senyor Llop”, interpretat pel genial Harvey Keitel, a 'Pulp Fiction', desapareixen tan ràpid com han arribat.

Entre tanta parafernàlia i pintura de façana recent convindria tornar a la realitat. Que no és altra que estam com estàvem al principi; potser una mica pitjor, amb actuacions i protagonistes que, costi el que costi, tendeixen a la pervivència del model, sense capacitat de resposta davant el més lleu canvi en el mercat. Convertir l'estratègia a mitjà termini en real i el benefici ràpid en il·lusió seria convenient. Parlant de realitats, l’altre dia llegia una entrevista a un voluntari d’una ONG que, amb relació als rescat al Mediterrani, deia que "sembla que hi ha un poder que governa al marge de les institucions democràtiques". Possiblement, aquesta és la qüestió.

Etiquetes