Opinió 18/05/2014

Estimada ecotaxa i les amistats perilloses (III)

i
Celestí Alomar
4 min

En certa ocasió, Joan Casals baixava caminant per Jaume III amb l’ajuda d’un gaiato. Li vaig demanar si havia tingut algun accident. “No -em va contestar-, simplement és coqueteria masculina”. No havíem acabat l’any 1999 quan els directius de la Federació Hotelera de Menorca em varen demanar donar conjuntament una roda de premsa, a la seu del Consell Insular, per manifestar que acceptaven l’impost, de manera experimental, a l’illa de Menorca. Joan era a la taula.

Aquell aparent acte festiu degué desfermar les passions, a mode d’atac de banyes, i els esdeveniments es concatenaren amb el ritme i la intriga d’una novel·la negra. “Aquí hi haurà una guerra i jo no vull estar enmig”, em va dir una executiva de la Conselleria abans d’acomiadar-se, just després de tornar de Fitur. El mateix Fitur a la tornada del qual ens trobàrem amb unes tanques publicitàries engegant una campanya a favor de l’ecotaxa, que tant el president com jo havíem desautoritzat.

Enmig de qui, i de quina guerra? No entre el Govern i alguns propietaris de cadenes hoteleres. No entre conservadors i progressistes. Aquella executiva no temia estar enmig de cap d’aquestes disputes, no era el seu àmbit; estava preocupada per trobar-se entre un foc creuat suposadament “amic”, el qual intuïa o en tenia notícies concretes. Mentrestant, una reunió organitzada per un pes pesant socialista amb una suposada voluntat d’ajudar va tornar una declaració de condicions per un armistici. Efectivament, un cop dimitida l’executiva, començaren les hostilitats.

El president em va mantenir informat de la visita que li va fer B, també empresari, que es va oferir per ocupar el meu lloc, i dels posteriors intents en què ell ja no el va voler rebre. L’executiva dimissionària havia consultat amb el seu cercle d’amistat abans d’acceptar l’oferta de treball que li havíem fet des de la conselleria. B pertanyia a aquest cercle. També orbitant al voltant del “cercle” hi havia l’executiu C, però ja en parlarem. Per tant, era clar on no volia estar enmig la dimissionària.

Era evident que l’aspiració d’aquest cercle d’amistats era ocupar la Conselleria, no cap altra. Els tirs no anaven contra el Govern, sinó contra el conseller. No fa molt de temps em demanaren disculpes en un acte públic en què coincidírem. Penso que innecessàries disculpes, perquè entenc perfectament que ell i el seu cercle d’amistats se sentissin legitimats per estar en el govern. En tot cas, la qüestió seria saber si el seu comportament va afavorir el president i el Govern que volien servir.

Resultava que, en els congressos interns dels socialistes, l’equilibri entre majories i minories s’havia configurat d’una determinada manera i no d’una altra; i això, evidentment, en un sentit o altre, es va notar en la composició del Govern. A més, si hi afegim que jo procedia de fora -del partit, del sector i del cercle-, s’entén una mica més l’obsessió a substituir-me. Descrit de manera enigmàtica, el “cercle o confraria” era una estrella de contorn indefinit amb vida pròpia il·luminada per un sol progressista local.

La bandera del “cercle”, i del sol que l’escalfava, era una ecotaxa pactada. Un pacte al qual els interlocutors empreserials no havien volgut arribar amb el Govern, com ja vaig mencionar en l’article anterior. Per una part atiaven el foc i per l’altra s’oferien com bombers salvadors. Resultava, però, que B, l’“esperança blanca” del “cercle”, tenia un perfil i uns antecedents en el món hoteler que no avalaven gens la seguretat del pacte, llevat que la intenció fos no crear l’impost.

He mencionat l’executiu C, també del “cercle d’amistats”. D’ell, el gran empresari J em va dir que estava sota la seva influència. En un moment determinat, encara en el primer any de legislatura, vàrem comissionar tres destacades persones per intentar arribar un acord amb J. En aquella època, l’executiu C, des del telèfon de la Federació Hotelera, es dedicava a la tasca d’agitació en contra del conseller, i del Govern. En les converses, quan J va mostrar predisposició a continuar parlant en futures reunions, un dels negociadors li va demanar que com a prova de bona voluntat aturessin l’activisme de l’executiu C. Va ser llavors quan J li va dir que no es preocupés, que el podia fer callar. J va fer natges enrere i no es va arribar a cap acord. L’executiu C anys després va ésser nomenat alt càrrec i va anar a llistes municipals socialistes.

Com que estic segur que el lector ho agafa tot al vol, crec que no fa falta abundar en la connexió menorquina, l’empresari B i l’executiu C. Però, si algú és aficionat al futbol, li contaré com al totpoderós Barça en decadència ja no li queda altre recurs que centrar des de la banda, com els equips vulgars, i no té davanter centre rematador; però l’equip petit, que fa la gesta de guanyar per dos gol a zero, s’atemoreix i, ajupit, s’amaga a la seva pròpia àrea, no hi veu més enllà, i de manera inexorable els seus propis defenses van convertint en gol, a la seva pròpia porteria, les pilotes innòcues que desesperat llança el contrari. I és que només la grandesa d’esperit et fa gran, perquè el perill de marcar en la teva porteria sempre existeix.

stats