Ignasi Gotzo no era italià, simplement el parlava. Si bé era parc en paraules, barrejava distints idiomes. Un estrany mestall babèlic en el qual destacava la sonoritat de l’italià. Per això la gent deia que Gotzo parlava italià. Hagués pogut parlar romanès, albanès o croat, però qui els havia escoltat mai? Gotzo era un poliglot en potència confinat en si mateix, ignot per l’aïllament dels altres. Dia rere dia, assegut a una taula del celler de can Fogueró, davant una gerra de vi, parlava sol, en veu alta. Ell i la gerra. Quantes frases no s’haurien ofegat en la profunditat del vi negre. La gent no li prestava atenció perquè no l’entenia, i no l’entenia perquè desconeixia el que parlava. S’haurien perdut alguna revelació transcendental? En conseqüència, la crueltat popular no va trigar a convertir l’ignorat en ignorant.
Les peripècies de Gotzo varen començar el dia que, no sé on, ni quan, ni com, va aconseguir abordar un dels vaixells d’emigrants de la companyia Fratelli Grimaldi que sortien del port de Gènova amb destinació a Buenos Aires. Va fer la travessia en passatge de tercera classe, juntament amb centenars d’emigrants italians i balcànics. Ell, de naixement, estava dotat d’una facilitat per als idiomes fora del comú, era d’oïda fina, deia la seva mare, i a les repletes bodegues de la nau, que els allunyava de la realitat camí de l’esperança, parlant amb els companys i companyes d’aventura, va poder aprendre idiomes. Si la vida l’hagués portat a triomfar, hauria estat considerat un poliglot autodidacte; però no, la vida va embarrancar i, ara, era un pària davant un gerra de vi negre.
El que havia passat en el viatge ningú ho sabia amb certesa. La realitat és que a Gotzo, en regressar d’Amèrica, ningú mai li havia tornat a escoltar una frase completa en mallorquí. Havia reduït el seu món a una taula braser sense faldó, a un racó del celler. L’establiment era una estança en ombra permanent, no se sap si per mantenir el millor grau de temperatura del vi o per combatre les mosques, en la qual destacava la foscor d’aquell angle. Era la cova de la bèstia. Si t’enviaven a comprar vi a granel, et deien que tinguessis cura amb el Gotzo. En la perspectiva del temps, està clar que no n’hi havia per tant. Una fal·làcia per atemorir el nins dels efectes de l’alcohol. Un experiment de Pavlov, el condicionament clàssic, a l’estímul del vi i la reacció de la por. Era la llegenda negra d’un home fosc en un racó obscur. Però es donava la circumstància que la suposada bèstia ni mossegava, ni tan sols lladrava; simplement, de tant en tant, murmurava paraules en un idioma estrany.
Gotzo no sempre s’havia comportat de manera taciturna i fugissera. Abans del viatge, havia estat un personatge popular -malèfic i satànic segons el rector de la parròquia- que treballava de carboner a una sitja en el bosc. I, que en les vetllades de contes que s’organitzaven en el bar Central, a la llum del quinqué, era capaç d’enfilar els desitjos i els malsons dels espectadors amb la contundència de qui dóna els punts de sutura a l’autòpsia d’un assassinat. El bar per si mateix resultava enigmàtic, les parets estaven decorades per cries d’animals que havien nascut amb malformacions, bicèfals, potes que sortien de les espatlles, ocells de zoologia fantàstica, que li conferien un cert aire a estable de l’inframón.
El quinqué era necessari, no solament per una posada en escena adient, sinó també perquè el fluid elèctric es tallava amb freqüència. Ben pensat, el parpalleig del fanal operava com a clàusula de seguretat en aquell escenari. Res no hauria resultat més paorós que de sobta s’hagués apagat la llum en meitat de la narració, en el moment més àlgid, en què l’atmosfera es podia rompre amb el tall d’un ganivet de carnisser. La foscor sobtada produïda per un pèrdua de fluid elèctric, irremissiblement, s’hauria transformat en l’esclafit de timbal que preconitza la victòria de la imaginació sobre la matèria. Els dimonis de la ment s’haurien desbocat i la gent, romput en estampida. Algú podia haver pres mal, per això el quinqué era un far de tranquil·litat en el mar de la prosa d’un Gotzo desencadenat.
Un far del qual Gotzo no va gaudir. L’únic que se sap amb precisió és que va partir quan l’Argentina tenia oberts els braços a qualsevol ciutadà del món, en ple boom emigratori. Però, per què va tornar? Uns diuen que no va passar de l’Hotel de Inmigrantes de Puerto Madero, que les autoritats del país havien construït com a centre d’acollida dels nouvinguts. Altres diuen que ni tan sols va desembarcar. El cert és que va ésser repatriat en el mateix vaixell que els havia portat. L’apotecari mantenia la teoria que l’havien retornat a causa del contagi d’unes febres entre el pesatge de tercera classe. L’amo del Central era de l’opinió que en l’hotel de rebuda havia tingut una baralla d’arma blanca a causa d’un embolic de faldilles. El més extraordinari hauria estat que a la llum d’un fanal ell hagués atemorit la gent amb contes i històries de terror. Mai es va poder saber, perquè Gotzo parlava en italià.
