Quan el Parlament de Catalunya va aprovar la llei de consultes no referendàries, havia rebaixat significativa ment la seva pretensió inicial. Recordem-ho: el passat mes de gener la cambra autonòmica va acordar presentar al Congrés de Diputats una proposició de llei orgànica de delegació de la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya. En la darrera iniciativa parlamentària ja no es demanava un referèndum, sinó que es desenvolupava la competència estatutària per convocar consultes. L’aigualit de la pretensió potser qui millor el reflecteixi sigui el PSC -que s’oposà a la petició de referèndum, encara que tres dels seus diputats hi votaren a favor- en donar suport a la llei de consultes. No obstant això, els polítics i la premsa unionista han continuat parlant de referèndum amb una clara intenció de confondre.
Des de Madrid la resposta, en tots dos casos, ha estat la mateixa: la Constitució no ho permet. La llei de consultes, en un procediment exprés i sistèmic, ha estat recorreguda davant el Tribunal Constitucional, que a corre-cuita l’ha suspesa. La resposta a les iniciatives catalanes sobrepassa l’àmbit partidista, és una resposta que neix d’un sentiment més atàvic; no és un partit, o un corrent ideològic, el que respon, és el sistema. Un cop més el comportament dels socialistes pot ser la prova que ens permet mesurar la situació: mentre que el PSC votava a favor de la llei de consultes no referendàries, el secretari general dels socialistes espanyols, a Madrid, secundava totalment l’executiu en la presentació del recurs de constitucionalitat. No per res deia Josep Pla que, en parlar de Catalunya, “el més semblant a un polític espanyol de dretes és un polític espanyol d’esquerres”.
L’estat espanyol és com una ceiba, l’arbre “de la vida” i sagrat dels maies: té les arrels ancorades a l’inframón. Continuant amb el símil, posseeix una xarxa de vasos que distribueixen els fluids vitals per tot el cos, que en el cas hispànic tenen un excés de plaquetes totalitaristes que s’exciten quan es parla de la qüestió catalana. Els fluids formen el sistema del qual abans parlava, el qual perviu en les estructures de l’Estat. Una espècie d’irreal Madrid, econòmic, religiós, mediàtic i polític, intransigent amb Catalunya per principi, que necessita reafirmar-se permanent en una ficció d’una sobirania subjugada per sentir-se viu. Precisament, en aquest sentiment de possessió irreverent es resumeix l’essència totalitària -excepcionalment Jacobina, en algun cas- d’una manera de concebre l’Estat. I és clar, amb una Catalunya exercint el dret a decidir aquest principi cau pel seu propi pes.
Votar o no votar és la línia fronterera que ha marcat el territori entre unionistes i sobiranistes. Em diran que n’hi ha que volen una reforma de la Constitució votada per tots els espanyols. Puc respondre que no hi ha estat federal sense el dret a decidir de les parts federades. Però el moment actual és el del debat sobiranista, no el de les maneres, que en tot cas seria posterior. El darrer episodi de la cursa entre el vull votar i el no votaràs ha estat baixar, el Govern de la Generalitat, un esglaó més el nivell de la consulta, per a deixar-la en procés de participació. La nova proposta situa l’escenari en un punt crític en el qual tot es pot ensorrar. De fet, s’ha produït una certa desfeta entre els sobiranistes, i els unionistes es mouen entre la temptació d’una nova impugnació i la supèrbia de la desqualificació del procés per inconsistent.
No s’ha volgut una consulta legal, el marc constitucional per fer-la existeix, i ens podem trobar amb un succedani. El 9-N plantejat pel govern català és un últim repte abans de convocar unes eleccions que resultaran plebiscitàries. El senyor Mas deu haver pensat que de l’astúcia del murri també se’n pot viure i ha encomanat la seva ànima als catalans. Una nova demostració de participació i de força de la ciutadania reforçarà la projecció del catalanisme a l’exterior; perquè, no ens enganyem, el conflicte ha transcendit les fronteres i encara ho farà amb més intensitat. Som del parer que en el futur la pressió de fora tindrà molt a veure en la resolució del conflicte.
El sistema sembla que encara no s’ha donat que el protagonisme en tot el procés català ha recaigut sobre les espatlles de la gent, els partits han estat a remolc. No ha entès que cada cop que la classe política catalana matisava a la baixa el dret a decidir, passant del referèndum inicial a la consulta, i ara a una proposta de participació, era una nova oportunitat per al diàleg. Però, per contra, a cada passa que es feia el calendari s’escurçava, i ara el temps apressa. S’han perdut totes i cada una de les oportunitats perquè estan obsessionats que la gent no voti, que no se senti sobirana. Ara el plebiscit està a la volta de la cantonada, i el xoc de trens està servit. Era això el que buscaven?
