Després del debat de la moció de censura a Rajoy estam on molts pensàvem que havíem d’estar fa molt de temps. Dèiem que l’aritmètica parlamentària donava per a un govern de signe absolutament diferent al que s’havia format amb la investidura del president Rajoy. Que els socialistes estaven en el lloc equivocat, en el moment més inoportú i que aquella abstenció era una equivocació. Però, el món gira, i com a la força els pengen, ara hem tornat aquí on havíem d’estar. I, és que, de fet, des d’aquella oportunitat perduda, les coses només han anat a pitjor. S’ha hagut d’esperar la certificació dels fets a través d’una sentència del que tothom sabia, i en queden moltes per arribar, per assolir la sensatesa de formar un govern distint.
És un moment nou. Mai una moció de censura a Espanya havia aconseguit tenir èxit, veurem si històric. El desnonament de “l’increïble” Rajoy i de “l’autèntic i eficaç sistema de corrupció institucional”, anomenat PP, del govern per “impagament” democràtic és un fet d’una importància capital. Després d’un llarg temps de discordances democràtiques, que algunes institucions internacionals han tingut a bé recordar-nos, per fi, hi ha signes que tot no està podrit. Però, la magnitud del fet, encara que important per si mateix, no la sabrem fins a veure el camí que enfila el nou govern. De la seva altura de mires, tot i que inevitablement ha de ser un govern de no llarga durada temporal, dependrà la transcendència de la moció.
Des de fa temps assistim a una llarga i lenta desfeta del regim del 78. La moció de censura, al marge del seu resultat, n’era un episodi més. Ara bé, estàvem davant la possibilitat que servís per constatar simplement aquest procés de deteriorament progressiu o, per contra, fos una peça propícia per arrencar una etapa de canvi, amb tot el que això comporta d’incertesa i, també, d’il·lusió. Era evident que el debat estava destinat a transcendir la sentència que havia provocat la presentació de la moció de censura. El morbo estava en el cara a cara entre el president Rajoy i el candidat Sánchez, però la substància era una altra. El diputat Joan Tardà d’ERC en la seva intervenció va fer un bon relat de les relacions entre Catalunya i Espanya. Coincidia en el fet que fins aquell moment, a la meva manera de veure, el més interessant que havia dit el candidat era que Catalunya tenia un estatut que la gent no havia votat i, en conseqüència, des de la pròpia Constitució, allà hi sobrevolava una votació pendent. Una escletxa, petita, però suficient per abordar aquest diàleg que tots reclamaven.
No va ser fins més tard, quan va intervenir el diputat de Podem Pablo Iglesias, que es va plantejar el debat amb termes de revisió del règim del 78. Pedro Sánchez, a pesar de la seva aparent inconsistència, no va defugir l’envit. Es varen dir algunes coses interessants que podien fer pensar que la moció de censura podia ser l’epitafi d’un temps polític i no únicament un element instrumental que conduís a unes noves eleccions. I, és que el PSOE, en el seu conjunt, se segueix movent en la subtil línia entre ser part de la solució o part del problema. Des de la perspectiva de l’esquerra, no resultaria dolent que el senyor Iglesias actuàs amb més freqüència de psicoanalista del senyor Sánchez.
Seria il·lusori pensar que el govern del senyor Sánchez trobarà un camí de roses. Giulio Andreotti deia que “a la vida hi ha amics, coneguts, adversaris, enemics i companys de partit”. Idò, encara no s’havia votat la moció, i Felipe Gonzalez, el xerraire major de l’establishment socialista, ja havia sentenciat que les eleccions havien de ser “aviat”. Un govern breu i sense grans pretensions, això és el que li diuen. Coincideix amb Albert Rivera, i també és el mateix que volen els “poders fàctics”. En definitiva, no deixar la menor escletxa perquè es pugui consolidar una alternativa d’esquerres progressista.
Aquest és el temps dels perdedors de la moció. El temps de la futilitat. El del senyor Rajoy, perquè se li ha acabat, i el de la nova ultradreta de Rivera, perquè aspira a ocupar el govern abans que la seva “estrella” s’acabi. El temps dels interessos de la gent que representa el senyor González, perquè estan molt bé aquí on són. No és el temps del nou govern, ni dels vots que l’han fet possible. Darrere cada explicació de vot no hi havia presura per unes noves eleccions, sinó interès a posar ordre i seny en el desvari creat per l’anterior govern. És el temps de la serenitat que requereix el país per tornar a sentir-se identificat amb les institucions i amb la política. En aquest sentit, seria un bon senyal que la legislatura fos el més llarga possible.
