OPINIÓ
Opinió 01/05/2020

Mallorca 'for export'

i
Celestí Alomar
4 min

GeògrafEns trobam davant una situació nova, mai vista, ni imaginada, una distopia absoluta. D’un uppercut demolidor, de baix a dalt, directe al mentó, el gegant trontolla sobre la lona del monoconreu. L’altivesa guanyada, d'esquivar les crisis primer i millor que cap altra activitat, ara rep el comptatge de l'àrbitre per al knock-out. Un, dos, tres... convé reflexionar i capgirar el compte, agafar forces i aixecar-se. Juguem al Memory history.

En la primera casella del joc hi figuren uns influents burgesos i intel·lectuals de principi del segle XX que han decidit ser pioners del turisme, convençuts que és una oportunitat d’or per a la societat mallorquina. I, mirin per on, la idea mare flueix dels aromes de la “malèfica” George Sand: amb un transport marítim adequat Mallorca podia fer la competència al millor dels indrets turístics. A l'escriptora la motivaven les “belleses tan suaus i tan estranyes i tan sublims grandiositats” de l’illa. Als nostres pioners, les “belleses ingènues i naturals”. Les “belleses”, matèria primera de la nova indústria. No sempre serà així; amb el temps, es convertirà en matèria de discòrdia.

L’emoticona per a aquesta casella, sens dubte: el Gran Hotel (primer) inaugurat l’any 1903 a Palma. Als pioners els preocupava que el turisme no sobrepassàs l’escala de possibilitats de l’illa. En paraules del poeta, assagista i polític Joan Alcover, no volien “modificar radicalment els nostres hàbits”, ni irrompre “de cop i a costa de mil dificultats i violència”. I, per si aquesta preocupació ètica no era suficient, Bartomeu Amengual (La industria de los forasteros) introduïa el dubte moral de si no era una “brutal ofensa a la dignitat humana convertir el touriste en matèria explotable?”.

El resultat va ser un model originari, inclusiu, referenciat a l’espai comú, respectuós amb el medi i humanista. La matèria primera “explotable” no era el turista, sinó una bellesa ingènua, suau i estranya i les grandiositats sublims. L’any 1929, en plena Gran Depressió mundial, i a pesar que a les hores el turisme d’illes encara no estava de moda, la Cambra de Comerç de Palma assegurava que el turisme era “la indústria més propera i de major rendiment". Aventura d’èxit. Model autòcton, no confondre mai amb balearització.

En la segona casella hi ha uniformats mal lletats que han guanyat una guerra. A empentes i rodolons els autòctons que quedaven reactiven la indústria. En ple aïllament internacional, es posen de cara al sol (del turisme) nacional. Un emoticona de bellesa naïf: cartell publicitari del Foment de Turisme amb una parella d’ocellets carregats de maletes arribant a l’illa. Lluna de mel a Mallorca. Ingenuïtat, bellesa, amor... es manté la matèria primera.

La guerra l’havien guanyada els dolents, però la geopolítica va canviar de bàndol. El mes de desembre de 1955 Espanya és admesa a l'ONU. Dictadura tolerada, encara que no tova. Els touroperadors comencen a enviar turistes a mansalva i incentiven i financen iniciatives d’allotjaments locals. Els nous reis Mides defineixen, exigeixen i decideixen. “No hi havia sanejament, ni aigua corrent als hotels”, en paraules d’un portaveu hoteler. “Els turistes, llavors, no eren molt exigents”, opina un altre. Berlanga, en una seqüència d’El Verdugo contraposa la disbauxa illenca del turisme europeu i la societat espanyola, tancada i sense possibilitat d'obertura. En plena torre de Babel de turistes, una parella de nuvis espanyols, com si descobrissin un raig d’esperança, pregunta als protagonistes: “También recién casados?”. La ironia del botxí acabava de tallar el coll al model autòcton de turisme. S’havien acabat els nius d’amor, naixia la industria dels llits.

Següent casella, un estol d’executius sense rostre. Senyors! Encetem l'època dels 'professionals'. Les xifres es multipliquen i les corbes estadístiques s’enfilen. Emoticones a dojo: el turista un milió, l’hotel número mil (per cert, Hotel de Mar, a Illetes)... La dimensió del turisme sobrepassa la capacitat dels altres sectors econòmics. La burgesia tradicional és turísticament absentista i creix una nova fornada d’empresaris. L’any 1968 es publica Els carnissers de Guillem Frontera, la primera gran novel·la sobre el sisme produït pel turisme. El nou model serà de masses, despersonalitzat, excloent i dependent, a la mida dels operadors. Impera el mimetisme. La balearització (no les “belleses ingènues i naturals”) es disfressa de Balearic power.

Casella de comuns. Als treballadors procedents del camp i de la immigració els enlluernen els neons de la costa. La realitat és que són assalariats com la majoria d’aquells a qui procuren fer feliços durant les vacances. Igual que ells, formen part del proletariat del 'miracle' europeu. Agents actius que, dins l’engranatge capitalista, compleixen la missió de donar repòs i recàrrega vital a la força de treball de les fàbriques, oficines, serveis... del continent. Se’ls ha amagat que són iguals i imprescindibles i mai es reconeixerà la seva contribució al “miracle”. Mallorca és el gran balneari de la recuperació d’Europa. Els 'professionals' ho manegen al seu gust, sota la complaença de la dictadura, sense cap control democràtic. Mallorca for export.

Ara, quan ja ha aflorat l’esperit crític, des del Foment diuen que “alguns voldrien que els turistes ens enviessin els seus doblers i que no vinguessin”. Una línia invisible separa la ironia de l’estultícia. Sens dubte, la verbalització de la dependència agafa la forma de la submissió. Aquesta idea és la que ha presidit bona part de les relacions entre les “metròpolis de professionals” i les terres del monoconreu. Per això, les consideracions sobre la matèria primera no són intranscendents, està en joc l’autoria del negoci. Per desfer la malifeta, com a titulars de la matèria primera i participants directes del “miracle”, no queda altre remei que reivindicar el protagonisme de les Illes a Europa. Mai n’hem estat absents, ni en els moments més durs.

El Memory history no és un joc de records romàntics; ben al contrari, és un exercici pràctic per interioritzar que el canviar de model no és una utopia. Si la balearització va ser l’estigma del no control democràtic, la desbalearització només pot ser des del més profund exercici de la democràcia. Aixecar-se de la lona de l’excessiva dependència del turisme, del capitalisme salvatge i depredador, de la mercantilització de les persones i del consum desaforat no és una tasca fàcil. No hi hem arribat sols; tampoc no ho aconseguirem sols. Els voltors del fons esperen i aguaiten per aconseguir les despulles. No hi hauria d’haver despulles. És el gran moment per recomençar. Des de la corresponsabilitat, la UE no pot defugir una solució específica i radical per a les Illes.

stats