GeògrafLes estadístiques diuen que l’any passat a Balears el turisme va deixar més diners que mai, amb menys visitants. És a dir, el nombre de visitants ha decrescut. Una mala notícia? No; segurament, la majoria dels comuns opinarà que tot junt és positiu. Doncs si les notícies són bones, és un bon moment per reflexionar amb calma.
Al meu parer, la notícia, el fet, té una doble càrrega pedagògica important. Per una banda, ens diu que la part important de la casella no és la del nombre de turistes que han arribat, sinó la de la despesa que han realitzat. Obviem la casuística concreta, si és un o l’altre el factor que determina que amb menys visitants els ingressos siguin majors. Si la distribució d’aquesta riquesa afavoreix les empreses de fora o les locals. Si la distribució és socialment justa o no. Tot són temes importants, sens dubte, transcendentals, però aturem-nos en altres conceptes més bàsics, en els de les idees prèvies, podríem dir.
Ja hi haurà qui esbrinarà els detalls i ens donarà degut compte dels detalls. Si no és així, ja ho farem nosaltres en futurs comentaris. El que els vull proposar és un exercici molt més simple, no obstant això, més pedagògic. No és la primera vegada que aquest fenomen es produeix, encara que no es pot dir sovint que la despesa augmenti en major proporció que l’arribada de turistes. Aquesta estadística, la del nombre de turistes, tradicionalment ha estat la mesura per excel·lència del bon comportament anual de l’activitat turística. Les escasses veus que s’atrevien a expressar en públic que aquest no era el millor dels indicadors no eren tingudes gaire en compte, sinó directament refusades. Ni tan sols es valorava, com a indicador d’èxit, el nombre de pernoctacions, més real i significatiu, sens dubte, que les arribades per aeroports i ports.
Si valoram la notícia de més depesa amb menys turistes com a bona, fins i tot algú podrà dir que excel·lent, amb quins arguments podem continuar mantenint que l’indicador per antonomàsia és el del nombre d’arribades? I si posem en dubte la nostra targeta de visita, que hem exhibit davant tothom, per mostrar com d’importants som en matèria de turisme, quina o quines haurien de ser les nostres credencials futures? Podem anar pel món fent de nou-rics, dient que som els que més diners ingressam? Possiblement pensaran que la circumstància que s’està donant enguany no es tornarà a repetir més, i poden tenir o no tenir raó. No obstant això, la qüestió és que la suposada infal·libilitat de l’indicador de sempre està en dubte.
Ja he dit que la notícia tenia un contingut pedagògic. Les exigències d’una societat moderna i les condicions de desenvolupament econòmic i social no es poden mesurar amb indicadors únicament quantitatius. És necessari combinar molts d’elements per conèixer situació real del moment. Integrar factors econòmics, socials, de benestar... per donar una resposta adequada a les demandes globals. És necessari canviar els paràmetres per estar a l’altura dels objectius de justícia social, transició ecològica i transformació digital que es planteja Europa per als propers anys. Però no és aquest l’únic contingut pedagògic de la notícia en qüestió. Com a mínim n’hi ha un altre, un més.
La notícia apunta directament a un altre dels gran tabús d’aquesta societat: el decreixement. Resulta que en un context positiu apareix la paraula decreixement. Menys turistes, més despesa. El nombre de turistes és una magnitud finita i no un concepte global i, per tant, no se’n poden extreure conclusions generals, ni definitives. Però, al marge d’aquest fet, ens mostra una característica no menys important. La negativitat del decreixement no conté, per si mateixa, un element regressiu, pot representar un avanç en relació amb una situació anterior. El decreixement és relatiu. En el nostre cas, el decreixement de turistes no només no és regressiu, sinó que és l’element que positivitza el valor de la despesa.
Decreixement és una paraula tabú de la qual seria millor poder parlar-ne sense prejudicis. En cap cas, és assimilable a turismofòbia. Si escodrinyem en la legislació produïda pel Parlament, ens emportaríem la sorpresa que en molta d’ella la idea de contenció de l’oferta hi és present. Ara, després de legislatures de predomini de les idees neoliberals, allò es queda curt. Però no deixa de ser un precedent i un referent per contrastar situacions. Recentment, des de l’administració, s‘ha limitat l’oferta d’habitatges turístics amb la intenció de reduir la pressió sobre el preu del lloguer en general i s’ha optat per un decreixement efectiu de l’oferta en un segment determinat. No crec que hi hagi cap motiu per no parlar del tema.
