L’any 1890, Miquel dels Sants Oliver, l’escriptor i periodista nascut a Campanet, va escriure un grapat d’articles que va reunir en un opuscle que va titular Desde la terraza. De la seva lectura se’n pot extreure que, efectivament, les seves idees segueixen tenint vigència i que el model que ell preconitzava era conceptualment distint al que s’ha desenvolupat a les Illes els darrers cinquanta anys.
Quan Oliver escriu aquestes “páginas veraniegas”, i publica en el diari La Almudaina, les Illes vivien una època de certa prosperitat econòmica, gràcies al comerç de vi amb França i un intens tràfic de mercaderies amb Amèrica. No seria fins a l’any següent, amb l’aparició de la fil·loxera, que la producció vinícola se n’anaria a baix totalment. L’emigració a Amèrica i Alger els anys anteriors havia crescut fins a arribar a xifres molt elevades, a causa d’un fort augment demogràfic a la Part Forana. Però, aquell mateix any, la severíssima crisi de la banca Baring Brothers, a causa de les males inversions a l’Argentina, fa que s’estronqui sobtadament aquest corrent emigratori. És possible que s’albiressin alguns núvols amenaçants, però el que sembla clar és que Oliver no planteja el turisme com a solució a cap problema econòmic urgent, sinó que, més aviat, ho fa com una invitació a una oportunitat. Aquesta espontaneïtat és la primera característica del model que proposa Oliver.
A mitjans del segle XIX s’havia posat de moda a Europa, com a teràpia de salut i continuant la tradició dels balnearis, el bany a les anomenades “platges fredes”. Biarritz seria el lloc d’estiueig de Napoleó III i la seva família; la reina Isabel II havia començat a estiuejar a Donostia i la reina regent Maria Cristina hi trasllada tots els estius la cort; la Riviera francesa i la costa italiana de l’Adriàtic eren els llocs escollits per l’aristocràcia i gran burgesia europea; el tren va popularitzar Niça, Rimin, Blackpool o Ostente. Si n’exceptuem Madeira, que rebia un important turisme científic, i Sicília, que Goethe a finals de la dècada de 1780, amb la publicació de Viatge a Itàlia, havia popularitzat entre la gent del Grand Tour, el turisme d’illes no estava de moda. La idea, en aquest sentit, podia considerar-se novedosa, pensava que “buscan algo nuevo, algo ingenuo, algo todavía inexplorado”.
“Tal vez tenemos bajo nuestra planta un filón que no cuidamos de alumbrar i descubrir completamente”, era la idea bàsica d’on partia Miquel dels Sants Oliver. Un concepte evident, naturista i planer. Falta confort, era necessari “lo primero un Hotel en grande escala, suntuoso, bien amueblado, bien servido…”, el complement a la idea primera; per aquest ordre de prevalença, no en un altre. Joan Alcover, en pròleg de La industria de los forasteros, de Bartomeu Amengual, l’any 1903, complementa amb claredat i extensió aquest pensament original i escriu: “Tan absurdo seria el afán de modernización llevado al extremo de renegar de nuestros usos i elementos naturales… como el pseudo-tradicionalismo, empeñado en conservar todo, sin distinguir lo bueno de lo malo. Importa a los pueblos, como a los individuos, ser ellos mismos, y sin dejar de serlo, crecer i perfeccionarse”. Es pensa a llarg termini, en el control del procés, en termes d’identitat i creixement responsable.
Bartomeu Amengual, també periodista, s’inspira en el que estan fent a Itàlia per anar desenvolupant les seves propostes, entre elles la creació d’una societat per fomentar el turisme. Els italians parlaven sense embuts de l’industria dei forestieri i ell en un moment donat es demana si no constitueix una brutal ofensa a la dignitat humana convertir el touriste en matèria explotable. S’ha de reconèixer que dóna de ple en nus gordià de la qüestió: és el turista “matèria explotable” o, per contra, la matèria primera de la indústria dels forasters és el que “tenim baix la planta dels peus” com deia Oliver? Creure una cosa o l’altra ens du a comportaments diferents.
El model no era simplement teoria; l’any 1929, del crac financer i econòmic, la Cambra de Comerç de Palma assenyala per primera vegada que “el corrent del turisme augmenta d’any en any d’una manera notabilíssima: és la indústria potser més propera i de major rendiment”. Les xifres varen continuar essent eloqüents. L’any 1935, Mallorca rebia més de 40.000 turistes, quantitat molt respectable per a l’època. Entre l’1 d’agost de 1935 i el 18 de juliol de 1936, havien fet escala a Palma 360 vaixells estrangers que van desembarcar 63.800 passatgers.
Però, per ventura, el que més cridava l’atenció era la fermesa a defensar que el desenvolupament econòmic els portaria a una major capacitat de decisió política pròpia, “contrarestar esa política que irradia de Madrid sobre la comarca para hacer que irradie de la comarca sobre Madrid”. Aspiraven a la no dependència, és evident que era un altre model.
