El candidat a la primera volta de les presidencials franceses Jean-Luc Mélenchon (líder del moviment França Insubmissa) s’ha convertit en centre de les crítiques per no reclamar el vot per a Emmanuel Macron. Ha dit: "No votaré el Front Nacional (Marine Le Pen), jo lluito contra el Front Nacional i dic a tots els que m'escolten: no caigueu en el terrible error d'emetre un vot per al Front Nacional", però directament no ha demanat el vot per a Macron. A l’‘establishment’ gal no li ha semblat suficient i no han escatimat els retrets al candidat dels “insubmissos”. Ni tan sols que les enquestes donin a Macron 20 punts d’avantatge sobre la candidata del Front Nacional ha servit per treure importància objectiva al fet. Temen que Melenchon, que ha adoptat una posició que, sembla, agrada al seu electorat, obtingui avantatge per a la tercera volta, com es coneixen les eleccions generals del proper juny. Les futures votacions, afortunadament, ens diran si la posició de Melenchon ha estat correcta. De moment, ha aconseguit que Macron s’hagi vist obligat a fer concessions en el seu programa per captar l'electorat d'esquerres.
Els retrets han traspassat fronteres, encara que el context sigui distint. Ningú no es resisteix a llançar una pedra que s'ha trobat entre les mans, i el mateix president de la gestora socialista li ha transmès la seva reprovació a través de Pablo Iglesias. Era a la carta de contestació a la proposta d’una moció de censura a Rajoy, com el que no diu res. Però, d'això, en parlarem més endavant. El portaveu del seu grup parlamentari, en un to exultant, havia dit que a França havia guanyat el “centre progressista”, com si el centre fos una categoria política i no l’espai ocupat. Molt en la línia de la coalició ‘non nata’ amb Ciutadans que van intentar en aquella legislatura de tan breu recorregut.
Per part meva, la mateixa nit de les eleccions, vaig sumar diferent. Una suma que d'un temps ençà tinc per costum fer i que, inexorablement, em condueix a constatar que la majoria social d’esquerres porta un hàndicap, la desunió, que no li permet optar a un major reconeixement: ara, els vots del Partit Socialista i els de França Insubmissa sumats haurien estat suficients per situar un candidat guanyador al capdavant a la primera volta. En aquest cas no serveix d’excusa dir que una part d’electorat socialista hauria marxat amb Macron, perquè el que ho havia de fer ja ho ha fet, a més, encoratjat per alguns dels seus líders. Possiblement m’hagi equivocat abans i el “centre progressista” sigui la categoria política que pretén donar nova expressió a les obsoletes "terceres vies", alhora que una versió ‘light’ i meridional de la "gran coalició" germànica.
Arribat a aquest punt, és precís parlar de la moció de censura enunciada per Podem. Deixant al marge l’allau de crítiques, improperis i desaprovacions que ha rebut, la moció posa sobre la taula, un altre cop, les sumes. És evident que l’objectiu final no és fer Pablo Iglesias president del Govern Espanyol. Aquesta hipòtesi, la podem descartar d’entrada. Podem diu que la vol treure al carrer, és a dir vol dur el debat de la necessitat de fer fora el president Rajoy a la gent, als votants. L’estratègia de la tercera volta? Ampliar i consolidar la base electoral amb vista a futures conteses? Raons perquè Rajoy no segueixi sent president, n’hi ha més que suficients (de fet, a qualsevol altre país de la nostra òrbita europea ja no ho seria i el seu partit hauria desaparegut). No podem negar, per tant, que sigui un debat sense contingut. De fet, Rajoy no sé de què riu quan parla de la moció.
És evident que Podem té necessitat de treure el debat al carrer, per dues raons: una, quan ha estat al carrer els seus resultats electorals han estat millors; l’altra, perquè, amb Rajoy, el Congrés s’ha convertit en una cambra de descompressió on sempre trobarà un aliat necessitat amb el qual podrà pactar, ja sigui la investidura o els pressupostos. A Podem, aïllat, això no li convé. Rajoy, per molt bé que ho dissimuli i a pesar del context internacional favorable, que pot canviar en qualsevol moment, està portant a terme una política de ‘qui dia passa any empeny’. Per tant, és bo estar preparat per a qualsevol eventualitat.
Negar que la moció va dirigida als que haurien de ser el seus socis, el PSOE, seria una ingenuïtat. Això té el seu risc per als promotors. Però, de fet, juga amb la situació d’extrema tensió en què es troba aquest partit davant la propera elecció de secretari general i la seva situació, gens fàcil, l’endemà de l’elecció, en què les dues disjuntives que se li presentaran seran, si no hi ha eleccions anticipades: col·laboració (més prest o tard, en coalició o des de l’exterior) amb el govern i moció de censura. De fet, els candidats ja s’han posicionat, uns la descarten totalment i un altre, Pedro Sánchez, “no descarta res”.
No em negaran que aquesta moció tingui la seva ‘substància’.
