Opinió 10/08/2014

Nàufrag

i
Celestí Alomar
4 min

Entre retalls de diari vaig trobar un suelto del Govern Civil. L’incident que havia desencadenat els fets, motiu de la nota de premsa, no m’era nou. El meu pare alguna vegada hi havia fet referència. Ell i jo teníem el costum de seure’ns a la gotzó a un extrem de la clastra del pati, a l’ombra del parral que el cobria, i parlàvem del món i la bolla. M’ho hauria contat en alguna d’aquelles xerrades; o en altres, a casa es parlava molt. A la rebotiga de l’apotecaria es repassava de dalt a baix la política internacional. Encara que fos un nin tendre, recordo el ressonar indignat de l’abandó de la revolució hongaresa, o el lament per la debilitat europea a Suez. De política interna se’n parlava en molt petit comitè i en veu baixa, però sovint puc enyorar la calidesa tutelar dels republicans que freqüentaven la llar. L’estiu apareixien noves visites, les noves cares de cada any, i la tertúlia, de vegades, continuava fins a l’alba. Per les retxilleres dels llistons de la persiana escoltava la fressa seca que deixen les paraules de matinada. Però, ara la història estava en motlle de linotípia, i negre sobre blanc, i cobrava una altra dimensió i rellevància.

Després de tant de temps, havia trobat aquell retall ocre, pel pas dels anys, que donava fe d’autenticitat a l’assumpte. La casa era un traginar constant de persones i històries variades i multicolors que, en l’actualitat, alguna es fa difícil que sembli veritat. Però aquest cas estava perfectament documentat. La nota del Govern Civil deia textualment: “Aquest matí a les onze al Govern Civil d’aquesta Província i per l’Excm. Sr. Governador don Pedro Llosas Badia va tenir lloc la imposició de la creu de Beneficència de tercera classe amb distintiu negre i blanc al jove estudiant de la Facultat de Medicina senyor Antoni Barcia i Barcia, pel seu acte heroic salvant la vida al seu company Antoni Alomar i Serra, veí d’aquesta capital; que el dia vint de gener de l’any 1926 va caure al mar als voltants del nou moll d’aquesta capital i que per no saber nedar hagués mort ofegat si no hagués estat per l’acte humanitari del senyor Barcia, qui amb greu risc de la seva vida es va tirar al mar i després de suprems esforços aconseguí posar fora de perill l’esmentat Alomar”.

M’imagino l’escena: el jove Alomar, alt i esprimatxat, de cara redona i cabells rapats, compungit amb mirada cota, i l’amic salvador, amb el pit ple de goig, ambdós drets, en el centre de l’estança, punt d’atenció de totes les mirades, i paternalista “el senyor Governador -continuava la nota- en breus frases exalçà l’heroic acte del senyor Barcia, qui va agrair la seva presència a l’acte com també tan honrosa distinció que el digne govern de S.M. li voler atorgar”. Segueix detallant que la “condecoració va ser regalada a l’interessat com a prova d’agraïment pel pare del nàufrag, don Celestí Alomar, subdelegat de Farmàcia del districte d’Inca”.

S’estenia més enllà de la cerimònia de condecoració. “En acabar l’acte els convidats es van traslladar al Grand Hotel, on van ser obsequiats amb un esplèndid lunch ”. És de suposar que les despeses del refrigeri varen ser a càrrec de la família del nàufrag. Un oncle seu, el Sr. Serra de cal doctor de Ramon de sa Pobla, era client habitual de l’hotel. La seva presència no passava desapercebuda, molt especialment entre el món femení. Sempre a la moda i al dia, se’l podia trobar amb freqüència en el saló o restaurant de l’hotel, on tenia per costum llegir The Times. Alt, molt alt, ros, molt ros, irremeiablement d’aspecte anglosaxó, en més d’una ocasió un cambrer nou l’havia escomès en anglès pensant que era estranger. Diuen que era un tafur de la coqueteria i un enamorat de les cartes, i com era d’esperar aquesta disfunció passional no va tenir un final feliç.

Entre els assistents a l’àpat el tema de conversa no seria l’heroïcitat del jove Barcia, per a assossec del jove Alomar. Altres gestes mantenien en suspens el país, de per si deprimit per la desfeta del Marroc. Feia quatre dies que el Dornier Wal de Ramon Franco i Julio Ruiz de Alda s’havia enlairat de La Ràbida per volar per primera vegada entre Europa i Amèrica. La premsa, que seguia amb detall l’aventura dels pilots, publicava aquell matí que el Plus Ultra tenia previst reprendre el vol des de la badia de Gando en direcció a Porto Praia (Illes de Cap Verd). L’expectació era gran i fins i tot corrien apostes. Mesos després de culminar amb èxit el primer vol intercontinental de la història, un Reial Decret instituïa la medalla Plus Ultra per premiar el gran serveis a la humanitat. En aquest cas la condecoració era totalment gratuïta, encara que la insígnia, entregada sota rebut, era recollida en morir el premiat. En el nostre cas, la modèstia i la fortuna, per ventura, hagin volgut que algun nét del senyor Barcia avui encara jugui amb aquella peça de metall que el seu avi guardava en una capseta folrada de pell.

stats