GeògrafEn l’assumpte de tornar a votar convé tenir clar que el Rei a qui havia encarregat la formació de govern era a Pedro Sánchez, i no a un altre. Qui ha declinat intentar una altra vegada ser investit president ha estat Pedro Sánchez, i no un altre. Actuació estel·lar la seva, ha estat protagonista i cap de cartell. Borges deia que un monstre no és altra cosa que una combinació d'elements d'éssers reals i que les possibilitats de l'art combinatori limiten amb l'infinit. En l’escenari del no acord i la repetició d'eleccions el bestiari sanchista és ampli i divers i han combinat amb diligència els seus papers per arribar a la monstruositat de menysprear més d’11 milions de vots. Anem a pams.
El mussol. L’Ordre dels Illuminati de Baviera té el mussol com a símbol. No cal recordar que els il·luminats es veuen a si mateixos com els únics prou savis per guiar el món. El CIS de Tezanos il·lumina els designis del clan Sánchez de tal manera que en la presa de decisions pesa més l'opinió ‘enllaunada’ que el vot de la gent. Amb Rajoy s'actuava en nom de la majoria silenciosa i, ara, es fa en funció de l’opinió cuinada des de la matemàtica. Avui dia el mussol s'ha convertit en vaticini de sort. En altres èpoques, com a au nocturna que és, era presagi d’auguris nefastos. Ja es veurà.
El llop. Calvo cavalca a l’antonímia de l'esperit quixotesc del “desfacedor de agravios, enderezador de tuertos”. Apareix quan la situació cal que s'empantanegui. Com el rellotge de l'antic bar Niça de les Avingudes de Ciutat, les agulles del seu temps corren a l’inrevés. És la versió femenina del Sr. Lobo de ‘Pulp Fiction’, que interpretava magistralment Harvey Keitel. La seva frase favorita podria ser "Soc la senyora Calvo, resolc problemes". Encara que en el seu ‘lo(b)bisme’ la ‘solució’ passi per no resoldre res. Com menys, millor.
El cocodril. Espera immòbil fins que la presa confiada s’apropa a ell. Tolstoi deia que la paciència i el temps són les armes més poderoses. Ivan Redondo ho practica a la perfecció, en el seu cas la finalitat és el de menys. Va prescriure que el temps s’havia de podrir fins a l'extrem de descol·locar els adversaris. I, esgotat el termini, tornar a la casella de sortida amb l'objecte d'afeblir els seus potencials socis i canviar de mà després d’unes noves eleccions. En els jocs d'atzar (i en el realisme neoliberal també) la banca sempre guanya, fins que algú la fa saltar.
La guineu. Primitivament els camperols britànics caçaven la guineu per protegir l’aviram; després es va convertir un esport ‘polit’. Ara, també, el caçadors persegueixen la guineu amb la pretensió que no s’atreveixi a tornar entrar al corral dels amos, on mai, segons ells, no hauria d’haver entrat. El joc de la campanya serà a la caça d’Unides-Podem. No li perdonen la tremolor i el mal cos que se'ls va posar quan es produí el ‘sorpasso’ (Força Atlètic!). No fos que es tornés a repetir. Malmetre els socis dels governs autonòmics d'esquerres existents bé val una missa per tal de fer un govern confortable a Madrid. L’Estat plurinacional va ser un miratge electoral, pleguen veles.
El camaleó. Es ben coneguda la seva capacitat de canviar de color en funció del seu entorn o del seu estat d'ànim. Rivera ha passat de no acudir a les cites amb Sánchez a enviar-li cartes. Significatiu. Sánchez ha anat de rajola en rajola. Primer va ser un intent de casament amb Rivera sense el consentiment d’Iglesias, que aquest va desbaratar quan li preguntaren si algú tenia alguna cosa a dir. Després, despit, "Amb Rivera, no" i Iglesias soci preferent. Ara, un altre cop, torna a l’"Amb Iglesias, no". Definitivament, Sánchez sembla un pubil mal de casar. De l'indòmit "no és no" a pidolar l'abstenció. La ultimíssima relació epistolar entre Rivera i Sánchez és preparatòria i d'intencionalitat premonitòria. Canvien de color amb facilitat sorprenent i no se'ls nota a la cara.
Parafrasejant Walter Benjamin, podríem dir que ens hem convertit en espectacle de nosaltres mateixos i que vivim l’autodestrucció com un gaudi estètic.
El clan Sánchez ha deixat palmàriament clar que votar-los a ells no és cap garantia per formar un govern d’esquerres progressista. Ni tan sols simplement progressista, llevat que algú entengui que un acord entre ells i qualsevol de les tres dretes pugui titllar-se d'aquesta manera. Com a mèrit propi, cal reconèixer que no formar un govern de coalició amb Unides Podem no ha estat per incapacitat, sinó per una manca absoluta de voluntat de fer-ho. Mai va ser la seva opció desitjada, especialment just després de les eleccions autonòmiques i municipals. Vermell per fora i blanc per dins, si ens atenem a les campanyes. És difícil continuar enganyant tothom sempre.
Curiosament, la posició del clan Sánchez coincideix absolutament amb l'últim dictamen de la patronal: "Preferim eleccions abans que un govern de coalició amb Unides Podem". És evident que des del moment que el mussol albira que les enquestes són i continuaran sent favorables la sort va estar tirada. Va arribar el moment del “Soc la senyora Calvo, resolc problemes" i les ‘fake news’. Una cobertura mediàtica (o aèria) ‘adequada’ és vital per guanyar les batalles modernes. Les ‘fake news’ s’administren com el sagrament de la confessió, per rentar la consciència als seus i que no els deixin de votar. Està per veure si ells aconseguiran la seva absolució.
