OPINIÓ

Parla’m de la mar, mariner

Primer la vàrem odiar i després la vàrem venerar. En el marge no escrit del “viacrucis” de tabernes de Palma hi teníem anotat amb lletra cursiva la del carrer del Mar. Un establiment modest, sense més pretensions que les de bodegueta de barri, al qual anàvem de manera devota a escoltar ‘Háblame del mar, marinero’. Possiblement no fos l’única rockola de la ciutat on poguessis trobar el disc, però tant era. Aquell lloc semblava existir només perquè allà hi pogués a ser escoltada aquella cançó. Marisol ja havia tornat a ser Pepa Flores. La nina prodigi del franquisme i mite del règim s’havia transformat en personatge de culte. Hi havia bodegues famoses a l’itinerari de l’esquerra, com la de Santa Eulàlia, on celebràrem, sense miraments, la defunció del dictador el mateix matí de dia 20 de novembre. Però aquella era única.

Si la plaça de Drassanes o el Puig de Sant Pere tenien un aire mariner, el carrer del Mar el tenia de portuari. Millor dit, el segueix tenint. En creuar l'arc àrab de l'Almudí, el carrer no adquireix altre sentit que el de conduir-te al port. Des de no fa gaire temps, als baixos del nombre 9, hi ha instal·lades les oficines d’un agent de duanes i consignatari de ports que abans estaven paral·leles a l’avinguda Antoni Maura, en un local que ara ocupa un souvenir. Ironies ciutadanes. En l’època de l'eclosió del turisme de creuers els negocis de souvenirs colonitzen els carres de ciutat amb més força que mai. El carrer del Mar, immutable, eternament portuari, recull la ciutat en retirada. En aquest cas, les oficines del consignatari. Segueix conduint al port per molt que aquest canviï.

L’edifici en qüestió, el nombre 9, no és un lloc qualsevol. Té la seva història. Els darrers anys de la dictadura va servir de lloc de reunió de l’oposició franquista. Allà es va crear Bandera Roja, una organització la revista fundacional de la qual tenia per títol ‘Per la república’ i que a Mallorca va agrupar bona part del sindicalisme sorgit aquells anys entre els treballadors d’hoteleria i grups del moviment estudiantil. L’edifici albergava una residència i escola per a religioses que eren qui donaven cobertura a les reunions clandestines. No cal dir que hi eren freqüents les visites de la policia de la brigada politicosocial. Prudentment, durant un temps, es va deixar d’utilitzar de manera freqüent. Mort el dictador, hi varen tenir lloc les primeres reunions que conduirien a la creació del Partit Socialista de les Illes, antecessor de l’actual PSM. Doncs, un edifici amb pedigrí d’esquerres.

Enguany Pepa Flores ha complert 70 anys. Quan vaig llegir la notícia, a més de recordar la bodega ja desapareguda del carrer del Mar, vaig caure en el compte de la singularitat de la seva trajectòria. Ja no és un fenomen de masses; fins i tot, la seva condició d'estrella de culte s'ha esvaït; però li queda la condició de mite. Va aconseguir desempallegar-se de la seva relació amb el vell règim i tornar al seu origen popular. Hi ha una estrofa en el seu disc ‘Galeria de perpetuas’ en la qual diu: “tengo de lo que canté/ tal vergüenza que hoy estoy roja/ como un clavel reventón”. Rebuig a la utilització que s’havia fet de la seva persona. El clavell “reventón”, més roig que cap altre, com a al·legoria de la ruptura. La ruptura amb el passat que era el que segurament necessitava el país i el que volia bona part de la població en aquell moment. D’aquí li ve la seva condició de mite.

No obstant això, preocupa que quaranta anys després parlar de ruptura no sigui un anacronisme. I, per tant, pugui esdevenir causa. A la vegada, vist com han anat les coses, estimula que la ruptura ja només sigui de color roig “reventón” i que s’hi hagin incorporat el groc, el verd, el morat... Portem camí d’esgotar la taula de colors per abastar tota la discrepància. Mentrestant Espanya es tenyeix de negre. La seva hipersensibilitat pels colors és tan alta que, fins i tot, es prohibeix l’entrada de samarretes grogues a la final de la copa del Rei, i no precisament per evitar un mal tràngol als seguidors del Sevilla, sabuda la fama de mala sort que té aquest color per als andalusos. La monarquia no tolera els colors, ni els xiulets, ni els cants, ni els còmics... El que abans era una ruptura amb el passat, ara s’ha convertit en ruptura amb l’esperpent del present. Encara que una cosa i l’altra tenen molt en comú.

Ara, els “legionaris” que entonen ‘Soy el novio de la muerte’ pugnen per no ser substituïts per la nova dreta de laboratori. La baralla serà dura i la sang que es vessi, sens dubte, serà blava.

Etiquetes