OPINIÓ

Plantar cara

En el Partit Popular hi ha nervis. Per utilitzar un llenguatge al nivell dels seus portaveus parlamentaris, diria que estan d'un histèric accelerat, pujats de to. Ciutadans els bufa al clatell i la merda de la corrupció els tapa la boca. A més, corren aires de reforma de la llei electoral. Rajoy, abans que els seus el guillotinin, s'ha llançat a l'espai sense xarxa protectora, no se sap si en pla home bala o a la recerca de la barra del trapezi que li permeti avançar-se en una nova pirueta: ha anunciat que tornarà a ser candidat. Sembla que el temps se li escorre entre les mans. Eleccions anticipades? Per ara, el Gran Rajoy ja ha saltat a la pista.

El seu govern fa temps que ha substituït el decret pel recurs davant els tribunals. No obstant això, no defalleix en la seva vocació autoritària. Pretén posar els jutges a fer política, mentre ells es dediquen a atiar l'ambient. Segurament, a hores d'ara, no hi ha finestreta del Jutjat Penal per la qual no hagi passat la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. Ni discurs barroer que no hagin utilitzat els portaveus parlamentaris per acovardir el contrari. Persisteixen en una distòpia en la qual els conservadors són imprescindibles per posar ordre en el caos que ells mateixos han provocat. És la seva Gotham City particular. Però, amb tot això, el que realment han aconseguit és una Espanya pelegrina cap a una democràcia imperfecta, com apunta l’Índex de Democràcia de la Unitat d'Intel·ligència de ‘The Economist’.

La política de l’entramat conservador, capficat en una paranoica defensa de l’ordre establert i els principis fonamentals, ha arribat a l’absurd de convertir un nas de pallasso en una instrument d’odi i el pallasso, en un represaliat. S’obstinen a veure violència, o actituds violentes, on no n’hi ha. I, el que és pitjor, volen que tots els donin la raó. La violència (inexistent) és la seva gran tesi i la volen imposar per la via goebbeliana: repetir, repetir, fins a l'extenuació. Sedició, rebel·lió, desacatament, enaltiment del terrorisme... no s’arronsen ni davant el ridícul internacional més enrojolant (el ministre Dastis ha defensat a la BBC que les fotos de les càrregues policials eren falses). Ni davant les evidències més explícites. Per això compten amb la benèvola complaença d’alguns jutges i la fanfàrria dels mitjans del sistema.

Però, tard o prest, aquesta ficció s'enfonsarà; ells ho saben i per això tenen pressa. Necessiten imperiosament que a Catalunya hi hagi un nou govern, però no un govern qualsevol. En senyal de triomf, han de poder lliurar als seus les peces “escapçades” en safata de plata. Mentre això no succeeixi, el temps es comprimeix, la possibilitat d'imprevistos augmenta i la capacitat per iniciar nous moviments disminueix. Un tribunal ja ha imputat els primers policies nacionals per les càrregues de l’1-O, estan pendents recursos davant el TC, el Tribunal Europeu de Drets Humans un moment o l’altre entrarà en el tema, el Grup de Treball contra la Detenció Arbitrària de l’ONU... El rellotge corre en contra seva. Fins i tot per intentar noves piruetes.

No crec que cap sistema judicial del món democràtic pogués mantenir durant llarg temps la impostura actual de l’aparell judicial espanyol, ni la pressió internacional que se li acosta. “A veure si a sobre seré jo el culpable que el Rei demani diners públics per anar-se'n de caça o demani diners públics per pagar el silenci de les seves amants”, va contestar el raper comunista Pablo Hasel a la fiscal. Tampoc crec que cap sistema pugui suportar que en els tribunals sovintegin els casos en què se’ls planti cara amb evidències no qüestionables. Pot un no estar d’acord amb la ideologia, o les lletres, del raper, però la seva arenga corre per la xarxa i es multiplica, predisposa altres a també plantar cara.

Primer varen ser els indignats. Ara la indignació s’ha fet gran i, com tot adolescent, es reafirma quan és capaç de plantar cara. Aquesta resistència a no ser avassallat, a defensar els drets, la llibertat, va des d’actituds personals fins a moviments col·lectius. No, l'individualisme no ha matat la solidaritat, molt a pesar seu. En tenim exemples quasi a diari. El món conservador espanyol mai no ho ha digerit bé. Ha intentat depreciar unes i silenciar les altres. No ho podem dominar, per això ho combaten. Ja poden escatainar els portaveus populars Hernando i Casado amb amenaces. Ja pot Rajoy tornar a cometre moral d’apel·lar al “dolor d'una mare d'un menor assassinat o d'un fill víctima del terrorisme per justificar el seu posicionament polític autoritari. Poden coquetejar descaradament amb la venjança com a principi i l'odi com a argument. Sempre hi haurà algú que els plantarà cara, fins que algun dia el temps se’ls esgoti de veritat. 

Etiquetes