OPINIÓ
Opinió 19/03/2016

Reedició del vot

4 min

Voldria insistir a comentar la possibilitat de tenir eleccions generals novament el proper juny. Fa un temps que vaig dir que la repetició no em semblava un drama. Ara, fins i tot, quasi diria que em sembla convenient. De totes maneres, cal esperar i no anticipar resultats. Aquests moments són temps de negociació i, per tant, més de silenci que d’exposició mediàtica. L’expressió anglesa “no news, good news” podria fer-se bona si l’absència de notícies fos l’avantsala d’un pacte real. Però, dissortadament, són molts els retrets d’un a altri que surten als mitjans. En essència no són notícies, sinó, més aviat, missatges creuats d’una refrega soterrada. No és un bon símptoma per pensar que les coses van pel camí correcte, directes a la formació d’un govern nou. És més, amb tot l’enrenou sembla que se cerqui més llevar-se de damunt les culpes del fracàs, que no l’èxit de l’empresa. Perquè, no aconseguir formar govern és un fracàs del qual ningú es vol fer responsable. Tot el que està passant té un tuf a preludi de campanya electoral. De tota manera, s’ha d’esperar.

Es parla del fantasma de noves eleccions, de despesa injustificable, d’inutilitat… en general hi ha una tendència a demonitzar la repetició electoral. Els ‘experts’ que vaticinen tota aquesta mena de inconvenients haurien d’actuar amb més prudència del que fan, ja que, en cas que succeís, ens trobaríem davant una situació nova a l’Estat de la qual no existeixen antecedents, i per tant, de difícil vaticini. En definitiva, estam parlant de tornar a consultar a la gent. I això no és criticable baix cap punt de vista. L’exercici de la democràcia no és reprovable en cap dels escenaris possibles. Opinable seria com s’ha arribat a aquesta situació. Per tant, resultaria molt més sensat per part de qui té capacitat i mitjans per crear opinió, desdramatitzar la situació i, arribat el cas, generar la il·lusió que sempre farà falta per afrontar en garanties els futurs esdeveniments.

Es va parlar molt de línies vermelles. Semblava que cada partit anava armat amb la seva pròpia daga de foc per enarborar a les primeres de canvi. Han passat les setmanes, segones de canvi, i ja no són notícia. Estam a les acaballes de març i, efectivament, es comprova que moltes d’elles són una fal·làcia. N’hi ha de moltes castes, de ratlles vermelles. Per exemple, les que separen el grup de Ciutadans i Podem. Un Rubicó ideològic difícil de superar, només traspassable amb ponts contruits sobre acords puntuals. És d’agrair que existeixi aquesta claredat de desentesa entre dues propostes tan diferents. Però, no tot és tan clar.

Sens dubte, la línia vermella per excel·lència és la unitat d’Espanya. La mare de totes les fal·làcies, en base a la qual es prefigura un escenari de relacions no existent. L’independentisme al Congrés dels Diputats arriba amb prou feines a un 5% dels escons i, com es pot comprendre, amb aquests percentanges, no és la unitat el que està en qüestió, sinó una altra cosa. El perquè s’esgrimeix la unitat d’Espanya amb tanta frivolitat, per uns constitucionalistes que veneren una Constitució que han traït amb persistència, per activa i passiva, amb nocturnitat i amb taquígrafs, és una qüestió que fa pensar. En certa ocasió, en una entrevista televisada, Paco Rubianes va despatxar l’assumpte en la contundència escatològica d’un: “A mi, la unitat d’Espanya em sua la polla per davant i per darrere…” I és que la unitat d’Espanya airejada, no és mes que l’al·legoria del brau que envesteix l’engany de la muleta.

Penso que és més real l’escull del dret a decidir. I aquesta roca es troba, essencialment, entre les dues ribes de PSOE i Podem. Està clar que si els dos partits arribassin a un hipotètic acord de govern que inclogués el dret a decidir, en un futur referèndum a Catalunya es trobarien, colze a colze, defensant el “no” a la secessió. Per tant, el fil de separació entre uns i altres, en aquesta qüestió, és més escanyolit del que semblen voler aparentar. Tampoc el dret a decidir, en si mateix, hauria de ser una trava insuperable, ja que fins fa no res els socialistes ho defensaven en els seus programes. La cosa és més complexa, o més simple, però diferent. Per això, penso que possiblement unes noves eleccions no vindrien gens malament per seguir pastant amb la farina de l’opinió de la gent el canvi que no acaba d’arribar.

El que sembla més que evident és que el canvi que necessitam per Espanya és profund. Venim d’una situació que s’havia estabilitzat. I empr el terme amable d’estabilitzar per no dir enrocar o petrificar, que mostra greus llacunes en el que havia de ser un procés evolutiu cap a una millor convivència. La mateixa Constitució del 78 era un instrument ple de finestres obertes per evolucionar, que s’han tancat sense resoldre satisfactòriament els problemes. Podríem dir que patim un cert procés d’enquistament. La dificultat d’arribar a acords per formar govern no és aliena a aquest fet. Un gir d’aquestes característiques segurament no es pot fer amb un dia, cal més esforç i paciència. Per això, remetre el tema una altra vegada a les urnes no és un mal: potser és la solució.

stats