GeògrafEn la roda de premsa de l’anunci de l’estat d’alarma, el president Sánchez va estar especialment impertinent amb els nacionalistes perifèrics, àdhuc, diria que innecessàriament malcarat i eloqüentment esquerp. La resposta no es va fer esperar i es va produir un rebrot de disputa que el virus va escampar com la boira. Però a les xarxes encara segueix i cova. Estam enclaustrats. Hi ha preocupació pel que s’entén un intent de recentralització i es relaciona amb la presència de l’exèrcit pels carrers com a mostra d’autoritat. “Autoritats” davant qui?
La qüestió és opinable. És evident que la presència de l’exèrcit pels carrers confereix a l’escenari una dimensió de gravetat suprema. Però, curiosament, al País Basc i Catalunya, si finalment les forces armades s’hi despleguen, hauran estat els darrers territoris de l’Estat a fer-ho. Possiblement sigui menys necessari perquè aquestes comunitats tenen els seus propis cossos policials. Però, sigui com sigui, es faci el que es faci, el brogit de fons continua i es palpa perquè la cosa ve de profund. Plou sobre mullat. Una altra qüestió és que la centralització sanitària ordenada pel govern pugui minvar l’eficàcia operativa d’entitats tan potents com Catalunya i el País Basc. Un tema de gestió, amb una vessant política indiscutible, que en acabar la crisi serà bo passar comptes i extreure’n conclusions.
Sánchez, que té la gran virtut de saber-se envoltar de persones teòricament més intel·ligents i preparades que ell, podria semblar que cometia un error amb la seva actitud, un tant arrogant, a la roda de premsa de presentació de l’estat d’alarma. La seva realitat és que la major part dels vots decisius, que propiciaren l’accés de la coalició al poder, provenen d’aquests territoris. La relació del govern amb els partits bascos és fluida i positiva i amb el Govern de la Generalitat s’està iniciant el camí del diàleg. Sembla, per tant, que el més prudent era no emprenyar el bou del betlem. No hi havia raons per fer-ho, a no ser que Sánchez disparés per elevació i, realment, qui el preocupava eren altres. No es pot descartar.
Aquesta crisi no està sent fàcil de gestionar i la postcrisi també serà complicada. La gent està confinada a casa seva i té temps, molt de temps, per pensar. L’actitud de la ciutadania canviarà i sorgiran nous referents, és inevitable. Hi haurà un abans i un després, segur. Tots, amb major o menor grau, sentiran que ha estat part d’un sacrifici col·lectiu. La paraula solidaritat previsiblement cotitzarà a l’alça. També ho poden fer les paraules disciplina i jerarquia. I, la paraula sacrifici se socialitzarà. Encara no s’ha guanyat la guerra contra el virus i ja es lliura la batalla pel després.
Sánchez, i la coalició, saben que la crisi social i econòmica, que acompanyarà la crisi sanitària, no es pot resoldre com la de 2008, a costa de la gent més feble i de les classes mitjanes. La injustícia de la situació propiciaria, un cop més, un brou de cultiu adequat a la dreta més radical, autoritària i centralista. L’èxit de les polítiques socials, la dignificació del bé comú i una socialització progressiva del sacrifici són el millor antídot per a les vel·leïtats populistes d’aquesta dreta radical. Vista la trajectòria de Casado, Abascal i companyia, és previsible que l’espectacle postcrisi sigui d’alt voltatge. Estar en el govern dona un cert avantatge, però també una major responsabilitat i un desgast (o èxit) més gran. Aquest és el marc on ara es mou Sánchez.
A priori, en la batalla pel model social l’esquerra podria partir amb avantatge. On no la tenen, respecte de la dreta, és en la carrera per l’ordre i en el camp de l’economia. Doncs, no és estrany que no vulguin mostrar debilitat en la implantació de l’estat d’alarma. Tampoc resulta estrany que fos el vicepresident Iglesias qui ho defensés, segons diuen, amb més afany. També és significatiu que la defensa de la sortida social de la crisi sigui compartida per ministres dels dos partits que formen el govern i que n’hi hagi una part que vetlli per l’ortodòxia comunitària (ara alleugerida per l’emissió de diners per part del BCE). Tot això dona una certa garantia que la coalició no tindrà fàcil d’esquerdar.
Una bona mostra de la dimensió del torcebraç que s’està lliurant en aquests moments és la modificació, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, de la llei del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), amb la qual el govern habilita la possibilitat que el vicepresident Pablo Iglesias pugui formar part de l’organisme que supervisa i regula els treballs de la intel·ligència espanyola. Una escenificació que recorda la legalització del PCE un Divendres Sant. El dimoni a casa, pensaran les rates de l’estat profund. Qui va ser objecte de persecució per part del clavegueram de l’Estat ara estarà a la sala de supervisió de la neteja de les canonades. Esperem que ho facin amb salfumant que corroeix el plom.
Com si no en tinguéssim prou. Amb la taula de diàleg en stand-by, segons van acordar els presidents Sánchez i Torra, i un calendari polític i electoral totalment trastocat i incert, esclata, un cop més, l’afer monàrquic. Com molt bé deia el catedràtic Pérez Royo, això no és un tema de família que es pugui resoldre amb una simple decisió del monarca. És un tema d’estat. I la cassolada en resposta al discurs de Felip VI fa pensar que, a més d’estat, és urgent. Tot suma. Salut i solidaritat.
