OPINIÓ

Ressaca de Setmana Santa

Passió, mort i resurrecció, o com els vells costums reviuen. Ressorgeix el cant fanàtic de la Legió el Dijous Sant a la processó del Crist de la Bona Mort de Màlaga: “Soy el novio de la muerte”. Hi participen quatre ministres del govern. “És part de les nostres tradicions culturals” (les seves, per suposat), diu el portaveu parlamentari del PP. Per a Cospedal, "forma part de la nostra (la seva) cultura". Busseig etnogràfic per trobar una fotografia icònica: Millán-Astray i Franco cantant himnes legionaris. (“El del talent, increïblement, és el de la dreta i es diu Millán-Astray. El de la disciplina, increïblement també, és el de l'esquerra i es diu Francisco Franco”. Comentari de Juan José Millás, a ‘El País’). Tradició i cultura, devoció i creença. Massacre de la carretera Màlaga-Almeria durant la Guerra Civil i repressió posterior.

Al contrari del que vol fer creure Rajoy, la riquesa no és permeable, ni gravitacional. La riquesa segueix un principi de capil·laritat ascendent; no obstant això, l’estultícia conservadora sí que és gravitatòria. Els ministres cantaires marquen tendència. A 800 quilòmetres de Màlaga, una ‘confraria’ local protesta perquè les autoritats no existeixen en els actes religiosos. L’estat aconfessional no compta com a tradició, ni el laïcisme com a referent cultural. Anar a les processons sembla que sí. Màlaga i Mallorca comparteixen el Comte Rossi i el Corpo Truppe Volontaire. Un altre municipi adquireix un alcoholímetre i etilòmetre, capaç de determinar, amb infrarojos, si una copa conté o no alcohol, per evitar el ‘botelló’ durant el Pancaritat del dilluns de Pasqua. Despesa i serveis públics aconfessionals per protegir del deteriorament la tradició religiosa. Encara ningú no ha proposat que la guàrdia urbana entoni ‘El nuvi de la mort’ amb els alcoholímetres al cel. Tot arribarà.

Veníem d’unes setmanes de ‘drames nacionals’ a vessar. Metamorfosi dels informatius televisius en crònica de succeïts. De peticions de condemnes perpètues, de furgar en els instints més primaris de l’esser humà, de l’exhibició de víctimes, quan va arribar la Setmana Santa en ajuda de la unitat de l'esperit nacional. Banderes a mig pal, va ordenar Cospedal... “caminando por rutas imperiales hacia Dios”. Les ‘Montañas nevadas’ dels col·legis de la dictadura que el Ministeri de Defensa vol tornar a imposar. Com a la pel·lícula, a mesura que va engolint víctimes, la mòmia agafa un perfil més definit: relíquies del passat. Amb l'agreujant que continuen en actiu.

De tota manera, el cop de cisell més espectacular i precís l'havia executat el jutge Llarena amb la seva interlocutòria a ‘la recerca de la violència perduda’. “Tot i reivindicar el pacifisme de la manifestació, va apel·lar a la determinació mostrada a la Guerra Civil (no passaran!)...”, n’és una frase de transparència insuperable. La primera referència històrica que hi ha del “no passaran” és a la Batalla de Verdun a la Primera Guerra Mundial. L’atribueix al general Nivelle quan intentava repel·lir l’agressió de les tropes alemanyes. A la Guerra Civil la va utilitzar Dolores Ibàrruri, la Passionera, a la defensa de Madrid. Ibàrruri era vicepresidenta de les Corts republicanes i, de nou, va ser diputada per Astúries en les primeres eleccions democràtiques.

Sens dubte, la comparació és agosarada, per no dir temerària. L’acarament entre la Guerra Civil i les manifestacions a Catalunya no té cap sentit, a no ser que s’utilitzi per suggerir un escenari, en el qual, per una banda, hi hauria els suposats rebels, i per una altra, la força coercitiva de l’Estat. Segons el relat del jutge, els rebels amb “la determinació mostrada a la Guerra Civil”. El primer emperò que se li podria posar al jutge és que qui cridava "no passaran!" eren els defensors de l'ordre constitucional i els rebels en armes eren les tropes de Franco. En la interlocutòria es produeix intencionadament una transposició de rols –reescriure la història, en diuen– en què les víctimes passen a ser els culpables. Misteris de Setmana Santa.

No cal dubtar que el jutge forma part de la força coercitiva de l’Estat i, a més, l’exerceix, com li pertoca. No està en qüestió el seu paper, sinó on entronca la força que aplica: si en la tradició de qui defensava la constitucionalitat i l’ordre democràtic establert o en els rebels en armes que subvertiren aquest ordre? De la interlocutòria judicial se’n desprèn, amb tota claredat, que el jutge, que ha volgut expressament il·lustrar el seu pensament amb aquesta comparació anacrònica i absurda, no se situa precisament al costat dels que cridaven “no passaran!”, els fels a l’ordre constitucional. Aquest és un dels grans drames estatals: la democràcia espanyola està massa ancorada en el més immediat passat dictatorial i poc en el més immediat passat democràtic. La institució monàrquica n’és un bon exemple.

Etiquetes