OPINIÓ

Roselles entre la cugula del coster

El mes de maig era el mes de Maria. Advocacions, pregàries, comunions i una església engalanada de domassos vermells de seda i cotó i de flors. De nin, un dia de maig, vaig amagar-me darrere d’un d’aquests ornaments, que penjaven dels capitells de les falses columnes del temple, per escapolir-me de l’oració que aquell dia em tocava encapçalar davant els altres nins de l’escola. Pulsions primerenques. De la capella del Roser, mariana i florida, als franciscans per cursar el batxillerat. I, per fi, el curs 1967-68, l'anhelat viatge a Barcelona per estudiar a la Universitat. La singladura resultaria intensa, diria que còsmica i apassionant. En pocs mesos, del mes de Maria al Maig francès.

De la protecció familiar aclaparadora, de l’avorriment de l’escola i de la monotonia com a norma, a la gran metròpoli permanentment inquieta. Un triple salt que no havíem assajat, però que era vital fer. En posar peu per primera vegada al port de Barcelona, no tinc cap dubte que em degueren tremolar les cames. Davant mi, Rambles amunt, es presentava la capital iniciàtica de tants i tants mallorquins i mallorquines. La ciutat  cosmopolita dels nostres somnis. Una revolució en si mateixa, disposada que cadascuna de les seves partícules desvergés tots els porus del meu cos i del pensament.

El primer diumenge vaig acompanyar un amic, amb el qual havia de compartir habitació, a missa a l’església del Carme. A meitat de cerimònia em vaig preguntar què cony feia jo allà i en vaig sortir. No hi hauria més inèrcies, seguiria l’instint. Tanmateix, aquella no havia estat una decisió sobtada, feia temps que mentalment havia abandonat la religió i la litúrgia. Al col·legi havíem aconseguit, els alumnes externs, no anar a la missa obligatòria. Va ser  una ‘petita revolta’. Recordo que els frares em van obligar a confessar, però no tornaríem a anar a missa.

Com he dit, em deixava dur per l’instint i aquest em va portar a relacionar-me amb aquells companys que em semblaven més inquiets i crítics. L’any anterior s’havia produït la Caputxinada. El moviment d'intel·lectuals, professors i estudiants que es va donar a Barcelona havia tingut gran impacte i era un referent per als disconformes de la resta de l'Estat. A pesar que el règim havia aconseguit escapçar el Sindicat Democràtic d’Estudiants, el seu batec continuava a les aules. A principi de curs es feren eleccions de delegats, però l’envestida repressiva de l’any anterior havia provocat la radicalització del moviment estudiantil i proliferaven tota mena de noves organitzacions clandestines que aspiraven a convertir-se en una avantguarda revolucionària.

Teníem clar que la paret que s’havia de tombar era la dictadura. Però, més enllà d’això, el moviment estudiantil era un formiguer de tendències, en debat permanent, obert a totes les idees i atents a tot el que succeïa al món. La Primavera de Praga atiava, encara més, la crítica cap als partits comunistes tradicionals. El sentiment antiimperialista cavalcava a lloms de la protesta contra la guerra del Vietnam. Per primera vegada el vietcong posava l'exèrcit nord-americà en situació difícil. Vo Nguyen Giàp tornava a ser l’heroi. Aquell hivern va ser notícia d’impacte mundial l’assassinat de Martin Luther King. Però nosaltres cercàvem els discursos de Malcolm X. L’heterodòxia s’imposava. Althusser, Poulantzas, De Beauvoir... tot bullia. 

El curs enfilava la recta final i París va esclatar. Havíem estat seguint  atentament i amb expectació el que succeïa al país veí i ens hi sentíem solidaris. Però quan algú ens va proposar anar a París, pensàrem que el nostre lloc era a Barcelona. Fins i tot pensàrem que fugir representava una certa deserció. Feia tot just dos anys que el Che Guevara havia pronunciat la frase "Crear un, dos, tres Vietnams és la consigna". Per a nosaltres, el front era aquí. El millor exercici de solidaritat era mantenir el caliu encès de la teva pròpia lluita. El mes de maig, les roselles creixen a tots els camps.

Ens vam perdre el Maig francès en versió original. Però, setmanes després, Annita, ella sí que havia estat a París, ens va convidar a una pantomacada a un mas d’Alella i, entre vinyes verdes vora el mar d’inspiració lírica, ens va relatar la seva aventura. És evident que els raïms de la collita del 68 no varen servir per enderrocar ni el sistema, ni el capitalisme, però ajudaren a canviar la gent.  Han passat cinquanta anys i es continua insistint en la inconsistència de tot aquell moviment. Però la realitat és que mai tan gran "insuportable lleugeresa" havia tingut tant pes en la història com aquesta.

 

Etiquetes