Segons els experts, la turismofòbia és el temor, aversió o rebuig social que senten els ciutadans locals d'una destinació cap als turistes. Tenim suficient experiència en turisme per saber que els debats i mobilitzacions socials, a casa nostra, mai han tingut com a objectiu els turistes. El que s’ha posat sempre en qüestió és el model turístic, no altra cosa. I aquest continua sent el tema.
Ha estat suficient l’aparició d’algunes pintades a Ciutat i que un grup de persones hagi desplegat pancartes i cartells a l’aeroport per esquinçar-se les vestidures i demanar les patronals a la ministra de Turisme, de visita a Mallorca, “mesures adequades” per erradicar aquests “grups minoritaris antiturístics”. En paral·lel, la dreta ha dut al Parlament el debat de la turismofòbia, seguint l'execrable costum de crear enemics per justificar la seva actitud autoritària.
No siguem ingenus, darrere d'aquestes posicions s'amaga la por d’entrar en un debat de fons que podria conduir, com no, a una controvèrsia social de majors proporcions i a posar en dubte les relacions de poder en què es basa l’actual model. El conservadorisme i la prudència són virtuts fàcils de vendre quan es tracta d'economia. Però la història ens demostra que les actituds crítiques han servit, al llarg del temps, per desencadenar processos que condueixen a un final positiu per al conjunt de la societat, inclòs el sector empresarial.
En són molts els exemples, des de la preservació de la Dragonera i el Parc Natural de Mondragó fins a arribar a la Llei d’Espais Naturals. Tots aquests èxits varen començar amb un moviment de protesta ciutadana per passar a un debat polític que va cristal·litzar en les corresponents lleis al Parlament. Què pensaríem ara si s’hagués dut a terme la urbanització de sa Canova, Albarca, es Canons, es Comú de Muro, el Parc de Llevant i tantes altres que estaven previstes i que s’avortaren gràcies a l’acció pública esperonada per una ciutadania crítica? Ningú pot negar avui que tots els espais protegits no siguin un valor afegit, si no la base i matèria primera de la indústria turística del país.
El control democràtic del territori i l’espai públic, urbà i rural ha exercit un efecte positiu sobre la indústria turística. Són fets irrefutables, àmpliament demostrats. Però, a pesar d’això, l’actitud dels sectors econòmics sempre en un principi ha estat refractària a tot canvi. També a un major control i transparència. No obstant això, la protesta i la discrepància són drets fonamentals dels ciutadans que l’administració té l’obligació de salvaguardar no només perquè siguin principis bàsics de tota societat democràtica, sinó també perquè sovint engendren progrés.
Tornem a les protestes, mal anomenades turismofòbia. Ni el terme es correspon amb la realitat, ni en el seu ús deixa d’haver-hi una intencionalitat malèvola. És opinable que una pintada a una paret o un portal sigui una manera proporcionada o no de protestar, en tot cas seria una qüestió que cau en l’àmbit de les normatives municipals corresponents. Es podrà estar d’acord o no amb el contingut i la intenció de la protesta, fins i tot s’hi pot estar absolutament en contra. Podran representar una majoria o una minoria de la població, però, en cap cas, no es pot negar el dret a la protesta i a la discrepància de ningú. Fer-ho seria renunciar a una part activa de la societat. En tot cas, el que hauria de preocupar és per què sorgeix la protesta i no les maneres.
No es pot amagar l’existència de problemes reals derivats de l’activitat turística que ni el més cec pot deixar de veure. Aquest debat condueix a la mateixa qüestió de sempre. En una de les pancartes desplegades a l’aeroport hi havia escrit “El turisme mata Mallorca”. Segurament hi deu haver molta gent que discrepi d’aquesta proclama tan radical, però el que és totalment cert és que el turisme viu de Mallorca. No és exagerada aquesta afirmació, perquè és ben sabut que sense aquesta destinació els grans operadors internacionals, que controlen el mercat de viatges combinats, la gènesi del turisme de masses, no haurien pogut desenvolupar el volum de negoci ni les estructures que el sustenten, en la magnitud que ho han fet.
Aquesta és una obvietat que ha agafat la forma d’un secret curosament guardat amb la intenció de difuminar el poder real que com a col·lectiu posseeix la societat mallorquina. Durant anys, i en l’actualitat possiblement també, no s’ha tingut consciència que a qualsevol operador que se li hagués tret la possibilitat de comercialitzar Mallorca hauria entrat en fallida de manera immediata i irremissible. Es va desenvolupar la teoria de l’agraïment col·lectiu, del deute infinit. Es va inventar l'eslògan "Un turista, un amic", posant l'accent en el turista per amagar la realitat del sistema. Avui sembla que es pretén el mateix, obviant que el problema és el model.
Diran que aquest exemple que he posat no és real, no era factible, no existien els mecanismes per fer-ho operatiu, i possiblement tinguin raó. No obstant això, no deixa de ser una hipòtesi que fa pensar. Per damunt de tot fa pensar que la submissió no és la millor companya per redreçar les coses.
