Abans que entrés per la porta del despatx, sabia que venia per una consulta gens corrent. “M’agradaria parlar amb vostè d’una qüestió un tant especial”, m’havia avançat per telèfon. Setmanes enrere havíem estat presentats a la residència de l’ambaixador. Després, m’havia trucat. Assidu de les pàgines de societat, a la recepció de l’ambaixada hi havia anat acompanyant una actriu espanyola nouvinguda. Futura protagonista estel·lar d’una pel·lícula. El dia següent de la festa, els rotatius de la ciutat publicaven les instantànies. Ell, discretament a un extrem de la foto, com si no hi fos. Li hauria agradat ser actor, però es va haver de conformar a ser el seu representant. Advocat de professió. Impol·lut, com acabat de sortir de la planxadora. Silenciós, servicial i deliberadament anodí. Virtuts, totes elles, que li permetien disposar d’un dossier professional ple de casos ‘especials’.
Les circumstàncies que enrevoltaren l’estada de l’actriu espanyola al país resultaren ser insòlites. La seva arribada havia aixecat gran expectació. Pàgines de diaris. Fotos. 'Moralina' sobre el 'destape' del cine espanyol, en els àmbits conservadors. Però la seva presència no va passar de ser la d’una estrella fugaç, més aviat oculta. Un anar i venir del plató a l’habitació de l’hotel. Sense notícies de l’estrella, hauria pogut ser el títol. El productor la tenia enclaustrada, lluny de les mirades alienes. De la comunicació en tenia cura l’advocat, amb l’eficàcia d’un portaveu ministerial obligat a desmentir sempre l’evidència. No obstant això, no era el segrest de la 'femme', l’assumpte que el portava a mi. Era un altre.
Possiblement el més singular dels clients de la seva llista era l’'Indio' Fernández. Director, actor i productor de cine. Guionista amb John Steinbeck i aprenent amb John Ford (Paco Taibo escriuria que els paisatges de l’Indio “aprietan el alma” i els de Ford “ensanchan los pulmones). Crèdits amb Richard Burton i Ava Gardner a 'The Night of the Iguana'... havia pujat al cim del cinema mexicà, per a després caure. “Segur que vostè ho entendrà de seguida”, em va dir el misser, just entrar. L’Indio era de temperament volcànic, fel aliat de l’alcohol, del qual deia que “encabrona, és cert, ho sé, però és menester viure encabronat per combatre i destruir el que ens molesta i és menyspreable”. Era un personatge encabronat amb algun moment dolç, com veurem. D’ell volia parlar-me.
El director havia de viatjar a Espanya. El festival de cine de Huelva que li dedicava l’edició d’aquell any. De seguida vaig pensar que estaria preocupat per la fama de “fuet de gaxupins” que el precedia. De com seria rebut. “Los españoles nos dieron en la madre”, repetia sovint. Aquest sentiment de rebuig havia amainat, gràcies a la relació i amistat amb literats i artistes espanyols. Això ho vaig llegir després, a la biografia que d’ell va escriure la seva filla, Adela. Seria així. Aquest no era el problema. La qüestió, com m’havien anunciat, era més simple.
Efectivament, el que em varen demanar era tan clar i transparent que vaig pensar que la següent cita millor fos a hores no laborals i lluny de l’oficina. Quedàrem per dinar a El perro andaluz, a la Zona Rosa, un dels barris més cosmopolita de la ciutat. El restaurant, en origen, havia estat lloc de bohèmia i gent de l’espectacle. El nom ho delatava. Si haguéssim buscat un lloc més cinematogràfic, hauríem hagut d’anar directament als estudis Churubusco, al sud. On, per cert, amb una mica de sort, hi hauríem trobat el seu client.
Sí, el director era home del sud de la ciutat. Sud i nord, a Mèxic capital, són dues ciutats diferents. Vivia a Coioacan, a la seva casa fortalesa, on ara està enterrat. La casa de 'Frida', de Julie Taymor, i Salma Hayek. Plató de no poques produccions. Un entramat d’edificis que el cineasta mexicà havia anat reciclant permanentment. El feia sentir “viu i renovat”, deia. Un cop resolt l’objecte de la visita, vaig anar-hi un grapat de vegades. La bulla sempre va estar a l’altura del caràcter de l’amfitrió. Sorpresa i explosió.
He dit que el personatge tenia moments dolços, entranyables. Un d’aquests estava relacionat amb la mateixa “ casa fortalesa”. Seria cap allà mitjan segle passat quan el purità Urruchurtu, anomenat ‘regent de ferro’ pel seu autoritarisme, va emprendre una profunda modernització de la ciutat. La modernitat va arribar al jardí de la casa del director en forma d’un nou carrer que li esgarrapava un tros de solar. Es va enfrontar violentament als operaris que feien l’obra i va acabar als calabossos del regent. Després d’estira-i- arronses, va claudicar a canvi que li fos concedit un desig. Va haver de fregar tres cops els barrots màgics del regent per posar el nom de Dolça Olívia al carrer, en homenatge a Olivia de Havilland. La bèstia, un cop més, amansida per la bellesa o l’astúcia de l’indi davant l’invasor?
Tornant a la nostra història. Al director l’intranquil·litzava que el viatge a Huelva fos tan llarg i que el bitllet que tenia fos en classe turista. El seu temor era que no li servissin l’alcohol necessari i suficient durant tot el trajecte. Això em va contar el discret misser. Si no era cert, era una excusa deliciosa. Intercanvi de bijuteria, com feien els conqueridors amb els nadius. Si era real, era necessari evitar qualsevol possible situació desagradable. Fos el que fos, resultava naïf, esperitós, del carrer. Va viatjar en Gran Classe, cortesia de la companyia aèria. Va tornar a Mèxic feliç del viatge, i poc “encabronat”. Després de tot, no mentiré si dic que vaig conèixer a l’Indio Fernández gràcies a la beguda. No podia ser d’altra manera.
