Només passar el llindar del portal vaig recordar l’olor de roses. Una aroma familiar, no en va el meu pare havia cultivat des de sempre un roserar en el jardí de casa. Però, ara la reminiscència del perfum no tenia res a veure amb el roserar de casa. Una energia distinta, procedent d’un camp distint. El bioritme funcionava en unes altres coordenades. Estàvem en el cementiri de Sant Joan.
De nin, molt nin, en alguna ocasió havia acompanyat el meu pare a visitar la fossa comuna d’un cementiri. Més d’una vegada em vaig demanar el perquè de l’interès d’aquell home per aquell espai més enllà de territori sant. Un jardí sense làpida per a visitar. Un aparent descampat a la vora d’una porta de fusta corcada que comunicava al camp obert. Un enigmàtic portal que no se sabia si era d’entrada o de sortida. No eren terres ungides ni consagrades, però respectables. Immersió laica, capítol d’una assignatura fora de programa. Un roserar cobria l’espai. Roses enmig de l’herba. Un jardí oblidat, que el meu pare feia escatar i reposar les faltes de les plantes mortes. El jardiner sempre observant des de la distància. I el nin, per ventura, memòria de futur.
Ara el guió era diferent, encara que l’escenari similar. Amb Rafel Oliver, el que va ésser batlle de Maria de la Salut, vàrem anar al cementiri de Sant Joan per visitar la gent que treballava en l’exhumació dels cossos de tres republicans assassinats pels feixistes. Era la primera vegada a Mallorca que s’obria una fossa amb víctimes del franquisme. Una conquesta de l’ajuntament de la vila i de la persistència dels familiars i la gent de Memòria Històrica.
Ens indicaren que era més fàcil arribar a la fossa comuna entrant per la porta del darrere del cementiri. Només la crueltat humana pot relegar els enterraments sense taüt a les portes posteriors. L’arqueòloga Cristina Rihuete ens va fer d’amfitriona. L’àrea de la fossa en algun moment va estar enjardinada, ens explicà. Hi hauria existit un roserar, vaig pensar. Ara, havien retirat la capa de terra afegida que la cobria i es podia veure l’antic llindar de teules clavades verticalment. En un jardí imaginari el mateix perfum de roses que havien sigut. He de reconèixer que vaig anar allà per instint. En un moment determinat penses que has d’anar a fer companyia i, llavors, t’adones que estimes el que fan. De cop i volta la truita s’ha girat i, en comptes d’aportar tu alguna cosa, resulta que el que fas és recarregar piles. Què seria de l’home sense el cordó umbilical de la solitud ancestral.
La gent que treballava en l’excavació eren experts en antropologia i arqueologia, de la Universitat Autònoma de Barcelona, arribats expressament per a l’exhumació dels tres assassinats de Puntiró. Havia llegit al diari que, fins i tot, algun d’ells s’havia pagat el viatge de la seva butxaca. Eren la constatació que el sentiment de justícia circula amb més facilitat entre la gent que en el si de les institucions. Afortunadament existeix qui practica l’humanisme i la responsabilitat amb la ciència i la societat per sobre del valor mercantilista de les coses. S’ha vist en el comportament dels professionals de la medicina amb els immigrants, es veu cada dia en l’actitud dels docents, en els jutges i els desnonaments… i, ara, aquí.
Per ventura la modernitat consisteix a tenir un buc de llibertat individual, on decideixes el que vols i el com ho faràs, enfront de l’individualisme de la societat consumista. I, llavors aquests espais personals alimenten el comportament col·lectiu. Voldria pensar que en aquesta praxi l’individu s’adoba i la societat s’enforteix. Per això, conforta comprovar que actituds com aquestes sovintegin novament cada dia més. Són un raig de llum enmig del catastrofisme i pessimisme generalitzat i de la deixadesa governamental i institucional. Penso, sincerament, que la suma d’elles són el fonament del ressorgir d’un nou patriotisme cívic i humanista que ens permet gaudir de l’esperança.
Però… estàvem en el cementiri de Sant Joan. És difícil descriure la calma i la delicadesa i esment amb què els voluntaris procedien a retirar la terra que cobria els enterraments. La terra que en el seu dia va ésser tirada de manera desconsiderada sobre el jardí en la tenebrosa llarga nit de la dictadura, ara s’havia amuntegada per crear un cinturó que protegia el camp d’operacions de la invasió de l’aigua de la pluja. L’harmonia amb què s’anaven descobrint les coses em va fer sentir ple. Ni romàntic, ni sentimental; tot al contrari, sensual i satisfet.
