Pedro Sánchez ja té una victòria al sarró que l'equipara als seus antecessors presidents socialistes. La més minsa, en nombre d’escons, obtinguda mai per aquests. Una victòria pròpia de l’època del postbipartidisme. La limitació de les minories fa que en la política espanyola aparegui una nova síndrome: la continuïtat de la discontinuïtat. Consisteix que pot governar el partit més votat, però no el programa més votat. Forçosament, cal una carta de govern de nou encuny. Coalicions i pactes. Dins aquesta lògica, haurien de ser les propostes més afins les que servissin per elaborar un futur pacte. Però la lògica no sempre es compleix, en política.
L'estabilitat és la paraula estrella del dia després d’eleccions. Un govern estable. No obstant això, no tothom interpreta aquesta paraula de la mateixa manera. Hauria de ser un mestall de suficiència aritmètica i confiança o credibilitat davant l’electorat. La confiança tampoc no l’entenen per igual els executius dels ‘mercats’ i els ciutadans del carrer. Una falsa dicotomia que alimenta una fal·làcia que pretén fer passar pel sedàs dels indicadors de Borsa els vots obtinguts a les urnes. Si els partits han explicat les seves propostes, els ciutadans no s’equivoquen en votar. És una columna jònica de la democràcia. Un cop el vot a l’urna, ‘alea iacta est’! No és necessària una reinterpretació ‘economicista’ dels resultats. La confiança, i, per tant, l’estabilitat, es guanya si s'escolta i interpreta amb encert la veu de les urnes, no d’una altra manera.
Des d’aquesta perspectiva, el programa de govern més coherent i sòlid seria el que sorgís d'un acord entre el PSOE i Podem. En les eleccions de diumenge passat, els partits que van donar suport a la moció de censura a Rajoy van obtenir 5 milions de vots més que els partits que s’hi van oposar, inclòs el nou partit d’ultradreta. No obstant això, l’aritmètica parlamentària diu que es poden fer distintes sumes. La més simple, pel que fa a nombre de sumands, és la de PSOE amb Ciutadans. És la preferida per l'IBEX 35. Discontinuïtat versus continuïtat. Proposta difícil per afrontar amb garanties qüestions com la catalana i la defensa d’alguns drets. A pesar d’haver coincidit en el bloc del 155 i l’acord de “l’abraçada”, en aquests moments, un govern format per aquests dos partits em sembla una pirueta circense. Això sí, amb xarxa d'or.
Rivera, durant la campanya, ha jugat a un doble front: convertir Ciutadans en partit de govern i, a la vegada, liderar ell la dreta. No ha aconseguit ni una cosa ni l'altra. Necessitarà temps, si l'hi donen els seus progenitors de l'IBEX-35. La primera reflexió, i única fins ara, que ha fet Ciutadans amb cert sentit d’estat és que Espanya necessita un centredreta liberal i europeista i que per aquest motiu ara han de restar a l’oposició i no entrar a formar govern. No es pot dir que sigui una reflexió desencertada. L’estratègia FAES ha fracassat rotundament. Ja no és que el PP estigui en hores baixes, ha entrat en estat agònic. La nostàlgia franquista s’ha alliberat a través de Vox, però res a veure amb un possible ‘trumpisme’ espanyol. Tot junt, un ‘totum revolutum’, que dubto molt que Rivera –fins ara el noi dels encàrrecs– tingui la capacitat per posar-hi ordre. Però ningú li pot negar el dret a intentar-ho.
Sánchez. President, cuida’t de les idus de març! Cito part del primer versicle del Rubaiyat (en versió castellana): “Trae un cántaro de vino y juntos bebamos, / antes de que hagan cántaros con nuestro barro”. Continua tenint l’enemic a casa seva. La gerontocràcia i les baronies socialistes ja varen imposar l’abraçada amb Rivera, l’abstenció a Rajoy i, darrerament, l’avançament d’eleccions. Sánchez sembla que intenta superar la situació proposant un altre govern monocolor socialista amb suports externs. Això no és cap garantia d'estabilitat, com s'ha demostrat en el passat més recent, però no desagrada a la patronal de CEOE. I, a més, encaixa amb la idiosincràsia del vell partit socialista, d’aires d’autosuficiència i d’antigues disputes amb els comunistes.
Però la continuïtat més palmària, sòlida i estable és la discontinuïtat representada per un govern format pel PSOE i Podem. Seria l’èxit i la reafirmació personal de Pedro Sánchez. La consolidació d’una estratègia pròpia. Un fonament segur de 165 diputats, en temps de fragmentació parlamentària, no deixa de ser una base sòlida. Renunciar a aquest nucli que s’ha consolidat durant els mesos d’acció de govern i la campanya electoral és renunciar a molt. Negociar per formar govern en plena campanya electoral per les municipals i autonòmiques és una altra novetat. La decisió serà en diferit. La campanya i els resultats electorals sumaran en la nòmina de precedents. I en els precedents es basa la continuïtat. En la capacitat de millorar la proposta, la discontinuïtat. Esperem que no es confonguin els termes.
