De totes les possibles combinacions numèriques que es poden fer amb els resultats de les passades eleccions generals, la més significativa i contundent és la que resulta de sumar els vots recollits pels partits que van donar suport a la moció de censura a Rajoy. Els partits favorables a la moció varen obtenir quasi 2,3 milions de vots més que els partits que s’hi oposaren, inclosos els 2,6 milions de Vox, que llavors encara no havia accedit a la cambra de diputats. Cal convenir, encara que la manca d'entesa entre ells en l'aprovació dels pressupostos havia provocat les eleccions anticipades, que l’electorat ha estat generós amb aquests partits.
La dinàmica natural per formar govern seria continuar jugant per aquesta part del quadre parlamentari. No obstant això, efectuades les eleccions locals i autonòmiques corresponents, s’ha desencadenat una febre mediàtica per desnaturalitzar els resultats de les generals. Era previsible que un cop expressada la voluntat popular arribés el moment dels caçarecompenses, dels interessos i dels grups de pressió, el moment de la reinterpretació interessada dels resultats. És evident que hi ha una resistència que es formi un govern de coalició, fins i tot de col·laboració. De res val que l'ascens de Sánchez s'hagi fonamentat en l'èxit d'aquella moció de censura i que el gran artífex fos Podem i, més concretament, Pablo Iglesias.
Es poden barrejar ous i caragols, però l’aritmètica parlamentària seguirà sent la mateixa, i no una altra. Els resultats de les eleccions autonòmiques i municipals poden ser un tamís, o la constatació de la manca d'estructura d'alguns partits, no la part substancial en la formació de govern. La constatació més fefaent que el camí natural era el de l’àmbit d’aquell acord és que els que ara s’oposen a la investidura de Sánchez són els mateixos (més la ressuscitada ultradreta) que varen ser contraris a la moció de censura. No obstant això, hi ha pressions i reticències.
Vivim en el món de la postpolítica, on el conflicte entre concepcions ideològiques diferents pretén ser substituït per "decisions tècniques" que representen acords entre interessos aliens a la política. S'ha arribat a l'absurd de voler despolititzar la política, amb l’única intenció de sostreure-la als veritables protagonistes. Pedro Sánchez sembla que vol navegar per aquestes procel·loses aigües, i arribar a bon port, enarborant un govern en solitari que pugui pactar amb els dos costats. Li concedim el benefici del dubte, però no deixa de ser una idea ben intencionada que recorda molt el "radical centre" del New Labour de Tony Blair, amb l’excepció que aquest només funciona amb majories absolutes o molt àmplies i que les “terceres vies” encara no havien mostrat la seva ineficàcia. Si ho aconsegueix, serà a costa d’escorar cap a un costat o un altre, és inevitable.
Tanmateix, al meu parer, aquesta presumpció de llop de mar solitari no està gaire lluny de la idea més prosaica de “la llista més votada” que la dreta espanyola ha esgrimit amb afany en nombroses ocasions. El concepte de "llista més votada", en un espai de fragmentació política, en un moment donat, pot ser un recurs, una maniobra d'atzar, però no es correspon amb cap principi de representativitat sòlid. El govern de la minoria. És més, vist d'una manera més general, no en el cas concret de la proposta socialista, penso que en el fons aquesta fórmula o recurs amaga una por de l'elecció directa. És un sedant democràtic d’efectes pal·liatius.
En els sistemes de representació coneguts la fórmula de llista més votada va aparellada a l'elecció directa i a una segona volta entre els dos candidats amb més vots, si un d'ells a la primera no ha obtingut majoria absoluta. Només llavors es converteix en un sistema de representativitat suficient i estable. És evident que a Espanya un sistema d’elecció directa, aplicat als càrrecs uninominals, xocaria frontalment amb el fet que el més alt càrrec de representació de l'Estat no sigui electe. No caurà aquesta figaflor. Sánchez no sembla que obri aquest debat, agafa la idea del més votat per jugar de “farol”.
En l'argot polític podríem dir que Sánchez aspira a una investidura gratis, per incompareixença dels contrincants. Mentre, s'utilitzen els mitjans per enviar missatges i advertències soterrades, amenaces d'eleccions anticipades i altres foteses. Tot plegat gens edificant, tot i que intrigant. De tots els missatges encriptats que circulen n’hi ha un més que preocupa altament, no és nou. Es refereix que seria una irresponsabilitat confiar a l'esquerra radical (en aquest cas Podem) certs ressorts de l'Estat. D’entrada, és preocupant perquè vendria a reafirmar el sentit patrimonial de l'Estat que tenen alguns partits i el menyspreu al vot d'àmplies capes de població que això comporta.
Però, n’hi ha més. Si la idea de la llista més votada és prosaica, aquesta és barroera. Seria interessant saber quins són els temes d’Estat que no es pot confiar als suposats radicals d’esquerres. Si és així, la qüestió té substància suficient per convertir-se en un debat públic, i no en objecte de missatges encriptats. Si es considera que aquests temes són un secret, encara pitjor. No deu ser que no se’ls pot obrir les portes del clavegueram perquè aquests han estat operant en contra seu? Si és una excusa, aquesta no fa gens de gràcia. De tota manera, com a causa, em quedo amb l'essència: el sentit patrimonial de l'Estat d’alguns partits i la despolitització de la política.
