GeògrafQuan es va començar a parlar del parc de Llevant, en temps del primer Pacte de Progrés, els detractors de la idea no varen tenir gens de mirament a escampar tot tipus de rumors. Per exemple, algú va fer córrer que als pagesos no els deixarien tenir aviram a les finques. Un magre acudit d’una imaginació desbordant. Que arriben els rojos! era el context en el qual les dretes volien posar en situació l’arribada d’un primer govern d’esquerres. En aquell cas, un reguitzell de frases enganyoses, ara fake news, no haurien passat de la categoria d’anècdota si no haguessin acabat en l'assalt de la Casa Consistorial de Son Servera i la foto (famosa?) de dos coneguts dirigents empresarials, en actitud energúmena, al capdavant de les operacions.
Encurioseix pensar quin és el mecanisme que opera en la ment humana per convertir una idea manifestament absurda en motiu per creure en una realitat preconcebuda. Està clar que en tot això és necessari que existeixi una predisposició a creure-hi, individual i col·lectiva, d’un grup definit d’individus. Però aquesta discussió sobre la motivació la deixarem per a la controvèrsia entre psicòlegs. Goebbels deia: “Una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat”. La insistència com a argument no és suficient, no explica les raons per què algú, sense cap complex, es mostra disposat a utilitzar un argument fals i absurd amb el convenciment que tindrà èxit. Segur de la seva capacitat per influir.
Donald Trump, peó de l’argument curt, s’ha convertit en mestre de l’engany. La barra brava dels seus supporters li té devoció. Seguint les nombroses cròniques de la campanya electoral als Estats Units que es publiquen aquests dies, s’arriba a la conclusió que la gran virtut de l'ídol és la capacitat que té d’ensenyar als seus seguidors a menysprear el proïsme. Incita a desqualificar, sense complexos, els altres per reafirmar-se un mateix. És l'antítesi del bon candidat i del ciutadà de comportament exemplar. La tramoia trumpista es sustenta bàsicament sobre dos punts: l’exercici del poder de manera autoritària i els prejudicis, propis i aliens. Diria que, en bona part, aquests elements característics del trumpisme es troben en altres tipus de comportament similars molt arrelats en el temps.
He escollit l’exemple de l’aviram per absurd i, no obstant això, en major o menor mesura, per haver format part d’una de les mentides que va contribuir a crear una situació de violència no desitjable. En el mateix nivell d’absurd podríem col·locar la fabulosa història dels 10.000 soldats russos que Putin estava disposat a enviar a Catalunya per garantir-ne la independència, a més del pagament de la totalitat del deute públic català. No és una peça de la ‘guerra de Gila’, encara que ho pugui semblar; com tothom sap, és part de l’informe acusatori de la Guàrdia Civil i que el jutge instructor incorpora a la causa contra membres del moviment independentista català. No és una broma; d’aquesta absurda fabulació, qualcú en pot prendre mal. Primeres detencions. El govern rus adverteix que les relacions amb Espanya seran més complicades. Ridícul internacional.
Que la Guàrdia Civil faci un informe d’aquestes característiques a aquestes altures ja no sorprèn a ningú. Històricament, el benemèrit cos, sempre que s’ha dedicat a fer ‘política’, ho ha fet al costat de causes innobles. Al cap de la instrucció, el tinent coronel Baena, els mateixos magistrats de l’Audiència Nacional l’han acusat en la sentència sobre el cas Trapero d’"argumentar d'una manera que sembla allunyada dels paràmetres del raonament probatori indiciari, en la mesura que, lluny d'inferir a partir de fets o circumstàncies que funcionin com a premisses [...], es parteix de la conclusió a la qual es vol arribar". "Les seves dades no es corresponen amb la realitat", han sentenciat. Amb aquests antecedents, d’aquest cap d’investigació difícilment en podia sortir una cosa distinta. Un exemple clar de l’anomenada policia política.
Bé, per fer-ho més cridaner es podien fer més coses; a la nova operació contra l’independentisme català, li podrien posar el nom d’una batalla –Volhov– en què la División Azul va participar juntament amb l’exèrcit nazi durant l’ocupació de l’URSS en la Segona Guerra Mundial. Aquest petit detall cromàtic no hauria d’estranyar a ningú en un país el Tribunal Suprem del qual ha dit que l’origen i la continuïtat de l’actual Estat es remunten al mes d’octubre de l’any 1936. D’aquella pols, venen aquests fangs. Què volen, que l’haguessin anomenada Leclerc en homenatge als partisans espanyols de la resistència francesa?
El màxim, això no obstant, és que el jutge instructor admet i incorpora a la causa, com la cosa més normal, un informe oficial el títol del qual conté una apologia directa al nazisme i l’autor del qual ha estat desacreditat en una sentència d’un altre tribunal per inventar-se coses i faltar a la veritat. Es fa molt difícil creure que l’actuació del jutge no sigui una resposta a la sentència de l’Audiència Nacional. En política no hi ha casualitats. I, dissortadament, alguns jutges i guàrdies civils es dediquen a fer política, sempre amb el mateix resultat: generar tensió.
