OPINIÓ
Opinió 03/09/2016

Els exclosos

4 min

“És que tu eres un mal jove”, em va dir una senyora mentre fèiem broma d’una fotografia en la qual jo apareixia vestit de dimoni. M'ho va dir com si ho dugués endarrer. Vàrem seguir fent broma, i ella va reiterar, per si no me n'havia adonat: “Un mal jove”. La fotografia era una antiga instantània d’una carrossa feta per a les “beneïdes” de Sant Antoni de l’any 1962 i formava part d’una mostra que l’ajuntament del poble havia organitzat per rememorar els anys seixanta. El comentari em va semblar meravellós. Per mi era una floreta, un homenatge a la condició “d’exclusió moral” (de la moral oficial) que amb molt orgull i honra, i lluita, alguns havíem aconseguit ostentar en aquella època. Una medalla per una carrossa, i vestit de dimoni! De fet, sempre he mantingut que la relació amb el meu pare es va fer més intensa i bona el dia que se n'adonà que jo era “la mala companyia” i no els altres.

Per què els explico això? Idò, perquè la senyora em recorda Rajoy. El senyor Rajoy practica de manera reiterada “l’exclusió moral”, és un veritable artista de la matèria. Exclou per raons morals una part dels representants polítics que hi ha asseguts a l'hemicicle del Congrés de Diputats. Ens ha dit que una alternativa que inclogui “altres partits d’esquerres (Podem) i independentistes” és “molt poc raonable” des del punt de vista del “respecte als ciutadans, el sentit comú i la normal governabilitat” de l’Estat. Dins la seva raó d’Estat no hi cap l’opinió de més de 6,5 milions de ciutadans que varen votar les passades eleccions alguna d’aquestes forces. Simplement amb l’argument de “molt poc raonable”, el senyor Rajoy els situa en la categoria de “mala companyia”. Sorprenent.

El senyor Rajoy no és gens beneit, sap que en reduir el camp de joc una tercera part té les de guanyar. Millor dit, l’única possibilitat que té de guanyar és fent la trampa de reduir el terreny de joc. Una astúcia que no deixa de ser una il·lusió i un engany. Eliminant per raons morals una part important dels contrincants, ell –el més votat– amb bona lògica és el que hauria de governar. Aquesta és la seva il·lusió i la del seu escolanet Rivera. Rajoy, molt donat al 'chascarrillo' ha pretès articular una coalició més pròpia de la picaresca que de la política que, a pesar de la poca serietat de l’operació, estava fonamentada per l’establishment econòmic i mediàtic. Argument insuficient i passat de moda creure que la cosa ha de ser així simplement perquè la “gent d’ordre” creu que ha de ser així. Naturalment, el seu “ordre”.

Sincerament, em preocuparia molt poc que el senyor Rajoy ara fes una oferta sobtada d'una reforma federal de la Constitució o desbloquegés la possibilitat legal de la celebració d'un referèndum per a Catalunya. És que no ho farà. No obstant això, preocupa que els socialistes, per un motiu o un altre, hagin comprat la teoria de la reducció del camp de joc. És un fet que el seu comitè federal va marcar una línia vermella enfront dels nacionalistes catalans i va desautoritzar la negociació amb Podem. De fet, aquestes decisions fan que, a dia d’avui, sigui l’única organització, com a tal, que ha explicitat l’exclusió dels “non grats”.

Sembla que no s’hagi volgut assumir que el bipartidisme ha deixat d’existir. En el fons, hi ha qui pensa que és possible en el futur tornar al bipartidisme, als partits tradicionals tornant a dominar el mapa polític. Hi ha el perill de caure en la temptació de creure que unes terceres eleccions durien directament a aquest escenari, en el qual les forces més a l’esquerra –Podem i Marees– podrien quedar reduïdes a la mínima expressió. Sincerament, penso que aquesta suposició no és més que un delírium trèmens produït per l’abstinència sobtada del poder que s’ha ostentat. Pensar que és l’electorat qui ha de canviar, com si aquest s'hagués equivocat, i no els partits, que no fan una lectura correcta dels resultats electorals, és una fal·làcia.

El naixement de la nova esquerra no es pot valorar amb termes de bo i dolent. Tot al contrari, la nova esquerra representa la incorporació a la política activa de joves, de nous líders de moviments socials que no trobaven la tecla política adequada, d’antics escèptics ara indignats… que han aportat saba fresca al debat públic. Despectivament se'ls ha rebut com a nous populistes, usurpadors d’un espai que tenia propietari. Tant és així que a les passades eleccions els vots perduts per Podem no anaren a parar al PSOE, que va seguir perdent vots. En realitat, aquests vots els va perdre l'esquerra en el seu conjunt per no acceptar que són part d’una mateixa realitat canviant. És una responsabilitat compartida. El PSOE s’està equivocant d’adversari. Marca línies vermelles amb la nova esquerra i amb els independistes catalans. Una mala decisió. Les línies vermelles són inoperants i, en democràcia, resulten tan anacròniques.

És una mala opció enrocar-se amb idees preconcebudes, però sempre ens quedarà invocar l’esperit de les “males companyies”.

stats