Ja tenim resposta a la pregunta de si el govern de Rajoy respectaria els resultats de les eleccions catalanes del 21-D. Del govern de Rajoy i del PSOE. El govern pretén impugnar la investidura de Puigdemont abans que es produeixi. El Consejo de Estado els ha dit que no era possible. Això hauria de ser suficient, però semblen disposats a tot i poden recórrer al Tribunal Constitucional. Passi el que passi, només amb l’intent, la voluntat del govern, i els seus aliats, ha quedat més que palesa. La resposta del CE representa una nova patacada per al govern.
Aquest havia dit que no hi hauria ni paperetes, ni urnes, ni referèndum. No obstant això, hi va haver paperetes i urnes i més de dos milions de persones varen anar a votar. El Tribunal Suprem va retirar l’euroordre de detenció que havia dictat l’Audiència Nacional a causa de la feblesa dels delictes en què se sustentava. Després, amb Puigdemont a Dinamarca, el jutge Llarena no la va voler reactivar perquè sospitava que, en viatjar a fora de Bèlgica, el que pretenia Puigdemont era ser detingut, raonament que encara no he estat capaç d’entendre. Mentrestant, els resultats del 21-D han certificat, novament, una majoria absoluta dels partits independentistes. Que Puigdemont pugui aparèixer el dia de la seva investidura, que seria la cosa més normal, sembla que els provoca pànic. Les forces d’ordre públic busquen per “terra, mar i aire” el ‘transporter’ de Puigdemont. Però, com tots sabem, aquest sempre té per costum entregar la mercaderia. Tic, tac, tic, tac... s’acosta el moment.
Volen seguir tirant de mesures preventives, estirar la corda més enllà del límit. Posar la bena abans que la ferida, amb el perill de provocar una ferida més gran. La solució no és negar els drets a un diputat electe, si el que es vol és normalitzar la situació, com mantenien els impulsors de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. La normalitat seria que cadascun dels poders de l’Estat seguissin el seu camí sense interferències. La normalitat seria evitar mesures prèvies i preventives i actuar un cop les decisions fossin fermes. Respectar els drets dels membres del poder legislatiu fins que els delictes de què se’ls acusa estiguin sustentats, si és el cas, per una sentència ferma i els siguin retirats els seus drets. Aquesta hauria de ser la seva lògica. Però aquest camí, molt possiblement, conduiria als tribunals europeus, on la justícia espanyola, i el govern, sembla que no vol arribar. A més, podria interpretar-se com a feblesa (psicologia del passat).
No resulta gens edificant que es negui valor al vot. Per què uns diputats sí i altres no? Per apriorismes? No hi va haver unes eleccions a les quals tots es varen poder presentar? El propietari del vot no és qui el rep, sinó qui l’emet. I a aquest, al votant, tota institució de l’Estat l’ha de respectar i protegir. Se’n diu sobirania. El vot de cada ciutadà és la pedra primera per edificar una democràcia; moure aquest fonament és fer trontollar tot l’edifici. L’obstinació del govern central, i els seus aliats, de reduir el camp de joc polític i situar els protagonistes en la línia divisòria del que és judicial, i no en la del que és possible i no possible; de limitar l’eficàcia del vot; de no permetre el diàleg ni l’acord i, per tant, de no buscar solucions, resulta sospitosa i és molt perillosa.
En més d'una ocasió he dit que creia que Rajoy estava on ell volia. Potser la cosa se li ha anat de la mà i té el seu propi galliner més remenat del que ell imaginava. Mai he estat molt partidari de la teoria del ‘xoc de trens’. Més aviat he cregut que la locomotora conservadora anava a tota màquina, decidida a envestir tot el que se li posés pel davant. De la confrontació en treia rendiment i, a més, amagava els seus pecats. No podia oferir solucions als problemes concrets de la gent i, per tant, necessitava fer-se imprescindible per posar ordre. Per això necessitava un enemic... els independentistes catalans.
Els he de dir que, de veritat, la meva intenció en posar-me davant l’ordinador, potser no ho creguin, era parlar de trens. No em quedaré amb les ganes. El tren de rodalies valencià avançant el totpoderós tren d'alta velocitat en què viatjava Rajoy, en el viatge inaugural del tram Madrid-Castelló, pot resultar una metàfora interessant. Un tren popular sobrepassant els vagons de “l’establishment madrileny”. Potser és el que ara fa falta. Continuant amb els trens, el darrer any del sexenni, els presidents mexicans tenien per costum iniciar una frenètica etapa d’inauguracions per sortir del mandat amb una aura de gran polític. En certa ocasió, va resultar que al president de torn el fascinaven els ferrocarrils. Com no, en va voler inaugurar una línia que havia impulsat i que en teoria estava a punt per començar a funcionar. La sorpresa va ser quan el president, un cop muntat a la locomotora, va demanar que la hi deixessin conduir durant una estona; quan va arribar al primer revolt, els rails s’acabaren, no existien. Els diners havien volat a un altre lloc. Una altra bona metàfora per il·lustrar el moment. Els diners han volat i el president podria haver arribat al seu darrer revolt.
