Ens vàrem seure a fumar uns cigars havans a una taula, a recer de l’aire, a la terrassa del bar Cristal, de la plaça d’Espanya. Veníem d’un dinar en el qual quasi només es va parlar de política internacional, una exquisidesa: el dinar, la conversa i el cigar. La plaça és un gran checkpoint en una frontera que divideix la ciutat clàssica –la metròpoli nòmada i “d’encanteris de la bellesa externa”– de la resta de país. Hi passa la gent que va i ve de foravila en un tren intemporal, temps enrere destruït amb acarnissament i ara ressuscitat a premudes, la de l’eixample, que a diari creua, encara, la ficció de les murades abatudes, o la dels arravals de nova planta, viatgers d’un tramvia inexistent, i els estudiants usuaris d’un metro unidimensional. S’ajunten amb un estol de venedors ambulants i enquestadors a l’aire lliure que pul·lulen a la recerca de clients, i així l’esplanada adquireix el semblant d’un gran basar. Els enquestadors serien els successors dels antics escrivans que hi havia en algunes places, amb la diferència que els escrivans redactaven ingènues cartes per a la família, l’estimat o l’estimada, i els actuals enquestadors són un terminal d’una empresa o d’una societat de comerç. La terrassa del bar és un observatori privilegiat. Ah! També hi ha alguns turistes i coloms; de fet, aquests animalons són els que més temps hi romanen.
Encara que el fum del cigar s’esbargia amb rapidesa, el meu acompanyant va tenir l’ànim suficient per reflexionar sobre el que hauria succeït a Mallorca si, en el seu moment, s’hagués dimensionat l’activitat econòmica en funció de les necessitats de la població existent. Ara hi hauria la meitat d’habitants i, també, de visitants, sense que aquest fet fes minvar gens la renda per càpita i, en canvi, es viuria millor. Era un amic, i tanmateix empresari hoteler, el que m’ho deia. Puc assegurar que en el rerefons no hi havia cap actitud xenòfoba, ni vaixell de reixa, simplement l’empenyia la constatació d’un fet, la teoria de la sustentabilitat i, per ventura, una mica de nostàlgia i utopia, tot junt. Certament, sense la pressió de la gran indústria del turisme de masses, i la submissió a ella, l’economia balear hauria evolucionat de manera més diversificada i, en conseqüència, la necessitat de formació i qualificació hauria esdevingut més exigent. Per primer cop en la història, les Illes han donat suport a una activitat massiva, perllongada en el temps i, a més, amb l’efecte perniciós, per a l'estabilitat familiar i social, de l’estacionalitat. Són orenetes que no tornaran a passar, però que deixaren la seva empremta.
És evident que era un pensament poc realista, en el sentit que la realitat és com és i no com voldríem que fos, però feia que et demanessis per què va succeir així. Imaginin un simple fet: que la llei de protecció d’espais naturals aprovada l’any 1991, pactada entre el govern conservador i l’oposició, hagués estat aprovada 30 anys abans. Aquesta simple circumstància hauria determinat un camí radicalment distint de l’actual, tant per a la indústria dels forasters com per a l’activitat econòmica en general. És cert que no sabem si la norma hauria estat més o menys avançada en relació a la que es va aprovar l’any 91, ni quins interessos haurien pesat més. Simplement, no era possible una llei d’aquestes característiques perquè faltava un element essencial: l’exercici del control democràtic. Es va desenvolupar una indústria massiva perquè al poder central aïllat de la resta del continent l’interessava generar divises per industrialitzar Espanya; per cert, sense gran èxit. Si Espanya hagués estat una democràcia similar a la resta de països de l'entorn europeu, el model turístic de les Balears hauria estat molt diferent, segurament més proper al que es desenvolupava abans de la Guerra Civil que al model estandarditzat i de masses present. L’absència de democràcia i d’autonomia foren un factor clau que condicionaren el model turístic actual.
En aquest context, m’atreviria a afirmar que no és cert que els empresaris de turisme hagin tingut un poder determinant en el procés; més aviat, en general, aprofitaren la permissivitat i les encletxes del poder. Aquesta circumstància va ser favorable per a un tipus de comportament individualista, en cert mode furtiu, que sumat a l’esperit de submissió, a les grans centrals que manegen el turisme internacional, va induir a l’aparició, emparada per l’èxit econòmic, d’una mentalitat patrimonialista. Va ésser en el període de la majoria absoluta d’Aznar quan un cercle molt definit va prendre tot el protagonisme –recordem l’origen d’Exceltur, que als pocs mesos d’existència va suplantar la CEOE en la inauguració de Fitur presidida per Aznar–, el qual a les Balears s’ha concretat amb una legislació d'excepció i discriminació injustament positiva per a aquest col·lectiu. Només des d’aquesta perspectiva es pot entendre que sorgeixin actituds, que van més enllà de la pròpia d’un grup de pressió, poc respectuoses amb el món de la política.
