OPINIÓ
Opinió 22/03/2019

El guionista i la seva família

i
Celestí Alomar
4 min

L’any 1969, en un calabós de la comissaria central de la via Laietana de Barcelona. Des d’un dels patis interiors de l’edifici arriba la cantarella de la tropa que aprèn a llegir. La p amb la e, pe; la p amb la a, pa... repeteixen tots alhora a indicació d’algú que fa els funcions de mestre. Repasses mentalment, una i altra vegada, la situació. Perquè t’han portat allà. La coartada. T’has de fer-te fort en qualsevol coartada, per absurda que sembli. Esperar que el company no fiqui la pota. Tu no ho faràs, te’n vols convèncer. La cançó abecedària de la tropa continua tronant amb intenció de minar-te les conviccions. Un cop més l’instint de supervivència i procures no apartar-te del que és substancial. Tu i la teva circumstància. Aquella generació vàrem aprendre a cops a destriar el gra de la palla, entre d’altres coses. Avui en diuen analitzar.

Centenars de milers de persones de diferents llocs de la Península deixaren enrere la família, la casa i el poble per anar a treballar a Catalunya. A Andalusia el tren que els portava a terres catalanes es coneixia popularment com el “catalán”. Anaven a treballar a les gran fàbriques. La Pegaso, la Seat, la Llauna... a la construcció, tots amb l’esperança d’un treball i un futur millor. Eren anys de forta emigració. Alguns dels que arribaven entraven a formar part dels “grisos”, la policia nacional franquista. Compaginaven la mal pagada feina de policia amb altres ocupacions, com la de cambrer o la de taxista. Els taxistes tenien mala fama, de confidents. No era recomanable utilitzar aquest tipus de transport (cosa poc probable, ja que qui més qui menys estava sense un duro). El metro era millor, fàcilment podies despistar la policia baixant en l’últim moment, just quan el comboi anava a tancar portes per arrencar. Manuals de guerrilla urbana. Alguna cosa en sabem.

En el “judici del Procés” hauria estat interessant que Marchena deixàs veure les imatges de les concentracions per poder-les contrastar amb els relats dels fets que fan els membres de les forces de seguretat de l’Estat. Un judici televisat sense imatges més aviat sembla una retransmissió radiofònica. Els lletrats de les defenses es queixen amb tota la raó del món. Les descripcions dels testimonis policials semblen episodis de 'La Guerra dels Mons' narrats per aprenents a llegir, no pas per Orson Welles. Un escolta, i brolla a borbolls l’odi, la violència i els objectes voladors per totes parts (dues o cinc ampolles, marededéu!, va dir un dels comandaments), una situació prebèl·lica. Les imatges que hem pogut veure als mitjans de comunicació parlen de protesta, resistència, càntics i clavells (alguna revolució va tenir per símbol els clavells!). Patim la síndrome de la cultura dels videojocs, la policia també.

Videojocs i 'fake news'. Les històries curtes que conten els policies responen a un guió més general. Com deia, davant els “grisos” vàrem aprendre a destriar el gra de la palla a la força. Els petits relats són la palla. Aquests dies vaig llegir una entrevista que feien a un d’aquests generals de la reserva que es presenten de caps de llista d’una de les candidatures ultres. Deia que “el franquisme tenia les seves coses bones i les seves coses dolentes, però no oblidem que Franco va agafar Espanya d’una Guerra Civil terrible i la va deixar a les portes de la democràcia”. Aquest era el guió! És a dir, el Generalíssim passava per allà, com si res hagués tingut a veure amb el cop d’Estat que va provocar la Guerra Civil... i, a més, li hem d’estar agraïts perquè va deixar les coses enllestides a punt per a la democràcia. “Chapeau” no, coronassa!

A Franco, li agradava el cine. Pel que sembla li projectaven cada setmana un parell de pel·lícules a El Pardo, i diuen que el gènere que més l’estimulava era el western. L’acció... i els guions. Es dona per cosa certa que el de la pel·lícula 'Raza' de José Luis Sáenz de Heredia és una adaptació d’un text ('Raza, anecdotario para el guión de una película') escrit, amb el pseudònim de Jaime de Andrade, pel mateix Franco. No serà que el que els va deixar Franco “lligat i ben lligat” no era precisament un argumentari o un guió?

Continuant parlant d’arguments per al gènere negacionista, el senyor Aznar, en una presentació d’una biografia de Alejandro Lerroux, va amollar que “alguns volen guanyar vuitanta anys després guerres que els espanyols han oblidat”. És indubtable que el president de la “guerra de les Açores” du les sabates girades de peu. Comparem. No fa moltes setmanes la plana major de la política alemanya, encapçalada pel president del país, Frank-Walter Steinmeier, i la cancellera democristiana, Angela Merkel, va commemorar el centenari de la República de Weimar com el primer gran projecte democratitzador alemany, que acabaria fracassant, atropellat per l’arribada al poder dels nazis el 1933. Substancialment diferent al relat dels Faes(istes) espanyols.

La diferència rau en el fet que uns varen guanyar i els altres varen perdre. Massa senzill. No obstant això, algun dia s’haurien de demanar si no és més realista l’actitud alemanya que continuar reivindicant el dret dels vencedors en una guerra que segons ells “els espanyols han oblidat”.

stats