OPINIÓ
Opinió 09/03/2018

Els jubilats

i
Celestí Alomar
3 min

En plena crisi de les pensions, el governador del Banc d'Espanya, Luis María Linde, ha assenyalat que a Espanya, en comparació amb altres països, “l’estalvi materialitzat en actius financers per part dels jubilats” és baix. Tant el mateix FMI com el Banc d'Espanya i el govern des de fa temps recomanen als joves contractar plans de pensions privats per assegurar-se la futura jubilació. Tot junt, ara que estem en època d’Oscar, un tràiler perfecte de la pel·lícula que el sistema voldria que fos. Quan dic sistema, no em refereixo al sistema de pensions, sinó al sistema capitalista.

Anem per parts. Per ser justos, abans de xifrar si l’esforç dels actuals jubilats per a subscriure durant la seva vida laboral actius financers ha estat gran o petit, s’hauria de mencionar que una part important d’aquest “escàs” estalvi es va volatilitzar amb l’estafa de les preferents: 700.000 afectats. Amb aquests antecedents, no és estrany que en sentir parlar d’actius financers la gent aixequi les mans amunt com si fos un atracament. No obstant això, al marge de l’espoli perpetrat, el més preocupant és que des de l'autoritat es parli sense rubor de la insuficiència del sistema (en aquest cas el sistema de pensions) com si fos una cosa inevitable i, fins i tot, normal.

Es podria pensar que l’Estat no vol comparèixer a la cita i, en lloc seu, hi envia el bocamoll del banc de la cantonada venent fórmules financeres que curen tots els mals. Perquè en el fons aquesta és la qüestió. Com el sector privat es fa amb una part important del pastís de les pensions. Per ara, és evident, ja ha aconseguit que els diners estalviats, que es guardaven a la “guardiola” de les pensions, anessin a parar, directament o indirectament, als comptes dels bancs. Mitjançant el pagament del deute públic que havia generat el rescat públic del sistema financer privat. La joia de la corona capitalista. Una mena de joc de trilers.

S'ha establert en l'opinió pública la falsa idea que el negoci de les pensions no és viable per a l'Estat i que només amb "un eficaç sistema de gestió privat" el pot garantir. És a dir, resumint, l’estalvi generat per la força de treball ha servit per subvencionar/rescatar el sistema bancari i financer i, en contrapartida, es pretén, des del poder, que els responsables de la malifeta es vegin com a “imprescindibles” per solucionar el futur. Cerquin al diccionari la paraula filibusterisme. A part del que ja s’han cobrat per endavant, seria molt més precís i realista pensar que, un cop ja s'han apropiat dels estalvis del passat, ara ambicionen els estalvis del futur. El capital privat necessita constantment nous mercats. I el mercat de les pensions és un mercat molt llaminer.

Però el senyor Linde introduïa en el debat de les pensions un nou element: "La renda en espècie (habitatge en propietat) és part important de la pensió i no se sol esmentar, però és una realitat". Si bé, després, va matisar que no es referia a la figura de la hipoteca inversa; es fa difícil saber fins on volia arribar el governador del Banc d’Espanya amb aquesta afirmació. En tot cas, sonava a incompliment de contracte per part de l’Estat. Venia a dir que encara que s’hagués cotitzat durant tota una vida laboral, si la recompensa en diferit (jubilació) pactada no era suficient, resultava no ser tan greu perquè hi havia molts de jubilats que eren propietaris d’una casa que s’havia de comptabilitzar com una “pensió real i neta”.

Astuta manera de defugir el problema, que deixa als llimbs dels exclosos tots aquells que no han pogut accedir a un habitatge en propietat i martiritza tots els que amb el seu sou actual no tenen cap perspectiva de tenir-ne en el futur. Però, en cap cas, la qüestió de les pensions es pot confondre, ni barrejar, en un debat sobre la propietat; són dues qüestions molt diferents. Hi ha qui manté que la mobilització que estan protagonitzant els jubilats espanyols és el final d'un cicle, l'envelliment d'una tensió, en què les pensions eren el principal suport de famílies senceres, avis, pares i fills, que estaven abocades a l'atur. Potser sigui una bona apreciació que reflecteix una realitat que contradiu el missatge optimista del govern. La mobilització dels jubilats, els avis i àvies, no és un bon símptoma de bonança. És d’una transcendència màxima i inusual. De contingut greu i profund que apunta al moll del sistema.

En aquest sentit, s’ha de ressaltar que tenen la virtut de no deixar que l’Estat s'inhibeixi de la seva responsabilitat i fan front a la temptació de privatitzar el mercat de les jubilacions i que no es faci més gran el camp de l’exclusió. Com sempre, un cop més, les mobilitzacions socials han de defensar l’Estat dels seus propis guardians.

stats