Opinió 28/05/2016

La mort de Robin Hood

4 min

Al llarg de la setmana han anat apareixent una sèrie de notícies, de temes diferents, que em conduïen a una mateixa conclusió: hi ha massa coses obscures. En comú tenien la referència a l’àmbit de la política o l’espai públic, si bé a camps distints. En citaré tres: l’ocultació de 25.000 milions d’euros destinats a l’exèrcit en partides pressupostàries d’altres ministeris; el xantatge a diversos bancs per part de dues organitzacions –Ausbanc i Manos Limpias– que es presentaven com a lluitadors altruistes contra la corrupció; i l’aparició de Veneçuela com a element de debat en la campanya electoral. En els tres casos, la realitat oculta contradiu el missatge i la imatge que es pretenien assolir.

La primera. La política d’austeritat que imposa el govern al país és sincera i de necessitat peremptòria? Les partides “despistades” entre el rengló de la prolixa llei pressupostària indiquen que l’austeritat no és igual per a tots, cosa que ja sospitàvem. Que la milícia se n'escapi de manera tan furtiva i s’imposi sobre altres ministeris no fa més que obrir un inquietant dubte sobre la prevalença en el poder i el poder dels militars. La segona. Ens fa caure un mite: Robin Hood no roba als rics per repartir entre els pobres; els nostres benefactors del poble són uns presumptes xantatgistes. Però, encara més agror genera la sospita que les víctimes del xantatge no són tan innocents com es pressuposa que ha de ser una víctima. En deu anys d’extorsió les entitats financeres no han trobat el moment per denunciar-ho, fins ara que les entrevistes secretes, negades per triplicat, i les conxorxes per adulterar acusacions estan a l’ordre del dia. Quanta matèria oculta, interessos i serveis prestats no hi ha darrere de tot això.

Peculiar resulta la tercera. Un vodevil de personatges suposadament astuts i de vanitat provada que un no pot fer més que observar des de la més absoluta perplexitat. L’oposició veneçolana ha substituït en el cor de la dreta espanyola l’oposició anticastrista de 'Little Havana' de Miami. Després d’Obama poc suc pot treure a aquesta. La sistemàtica desinformació sobre la Veneçuela dels darrers temps ha provocat una realitat distorsionada amb la qual la diplomàcia espanyola ha tingut sonors esclafits, com la incontinència d’Aznar amb el cop d’estat de la patronal contra Chávez, l’any 2002, o el posterior regi “¿por què no te callas?”, per no fer referència a la llarga i convulsa tradició comercial entre polítics i empresaris dels dos països. No obstant tot això, de cop i volta, apareix Veneçuela com a protagonista de la campanya electoral amb la clara intenció de desacreditar un dels contendents amb possibilitats de formar govern. Un tremola només de pensar que encara faran gran la dimensió internacional d’Aznar.

En els tres casos, coincideix que hi ha, o hi ha hagut, informació oculta. No de casualitat, ans el contrari. Tot ens fa pensar en la desinformació com a pràctica. Que l’ocultació és proteïforme i contribueix a l’engany sistemàtic. I, el que és pitjor, que s’opera impunement pensant que l’alteració de la realitat és un component possible en l’elaboració dels missatges dirigits a la gent. Noam Chomsky, en la seva teoria de la formació del consens, contraposa dos conceptes distints de democràcia. Un és el que afirma que la gent ha de tenir a l’abast els recursos suficients per participar de manera significativa en la gestió dels seus assumptes particulars i els mitjans d’informació són lliures i imparcials. L’altre, una idea alternativa de democràcia en la qual no s’ha de permetre que la gent es faci càrrec dels seus propis assumptes i, per això, són absolutament necessaris uns mitjans de comunicació controlats. En aquest darrer model, el paper del ciutadà és essencialment el d’elector.

A Espanya tradicionalment s’ha dit “Llum i taquígrafs" (que, per cert, va ser don Antoni Maura qui ho va popularitzar), encara que ara està molt de moda la transparència. Aquesta em sembla una idea i un concepte equivocat. No deix de valorar la bones intencions de la política de la transparència, però que resulta perversa. És molt aparent que els polítics facin una declaració de béns, però més enllà que alimentar la curiositat d’alguns, dubt que serveixi de molt en la lluita contra la corrupció. La transparència, un concepte tan insuls com el de l’opacitat dels comptes. Els comptes són opacs fins al dia que qualcú decideix que s’hi ha de posar llum (se li diu estat de dret). De la mateixa manera que la transparència és insubstancial si no deixa entreveure zones ocultes.

En un principi seria més partidari de la idea posar llum i taquígrafs. Però, il·luminem-nos, la llum produeix ombres i, segons cap on s’orienti, queda en la penombra una cosa o l’altra, a criteri de qui maneja el focus. Definitivament, crec que Chomsky té raó: el quid de la qüestió està en la qualitat de la democràcia. Podem elegir.

stats