Al senyor Cota li agradava l’abundància de la dona exuberant, la que ara, sense gens de gràcia, alguns anomenen talla 44. Només la societat de consum –el mercat– és capaç, i de molt més, de cometre l’obscenitat de convertir la bellesa en talla de vestir. El senyor Cota, no gaire alt, era posseïdor d’un caràcter napoleònic. En certa ocasió, amb els punys estrets i els braços en posició de lluitador grecoromà, havia escomès el pacífic mestre Catiu, gegant, incitant-lo que “vostè i jo, si ajuntéssim el seu cos i el meu temperament, seríem capaços de conquerir el món”. Ara, vista la lascívia de les talles, la meva pregunta és, qui, i on, va decidir convertir la petita Mallorca en l’objecte del gegantí turisme de masses.
L’Illa s’havia caracteritzat sempre per donar productes de gran qualitat; de la cartografia a la llet d’ametlla, de les teles preuades a l’oli verge exquisit o de l’argentaria refinada al vi de prestigi, en el transcurs de la història. No han estat pocs el casos que un cop consolidat el producte en el mercat la tensió de la demanda va conduir a caure en la temptació de l’adulteració amb l’afany d’abastar més del que es podia. Així, es van anar en orris sectors de producció al complet i expectatives de negoci futures. El geni del petit era incapaç de saciar la fam del gran mercat. Diuen que al pot petit, només bona confitura, encara que amb reiteració s’intentava demostrar el contrari. Una estranya obstinació a rebutjar la tarima dels privilegiats.
El turisme, tal com el coneixem ara, és la primera activitat econòmica de caràcter intensiu en què l’Illa ha estat capdavantera. A més, de manera persistent. L’any 1960 el nombre de turistes arribats a Mallorca anualment ja superava el de la població permanent. Ara, aquesta es multiplica per 13 i durant 5 mesos a l’any som el doble els que hi romanem cada dia. On es va decidir que les coses havien d’anar d’aquesta manera, no ho sé, però, amb tota certesa, va ser lluny; Mallorca era l’objecte passiu. Qui? Mai ningú ha tret pit d’això, significatiu. Sembla que s’hagi produït de manera espontània i natural, inevitable, com tot allò que pertany a l’àmbit de l’economia. Per esbrinar l’entrellat de l’assumpte no estaria gens malament que algun investigador portés a terme un estudi comparatiu de les grans illes de la Mediterrània occidental i l’evolució del turisme de masses.
Jo continuu mantenint la tesi que Mallorca es va convertir en l’epicentre del turisme de vacances, no únicament pels preus d’Espanya, que “eren el més barats d’Europa”, com deia Ángel Palomino, sinó també per la carència absoluta de control democràtic sobre el procés d’implantació de l’activitat i la utilització dels recursos. A Còrsega es va produir el rebuig del que ells anomenaren la “balearització” de la costa. A Sardenya el turisme actualment és la seva principal activitat econòmica, amb una oferta de places turístiques que no arriba a les 200.000. En relació al PIB per càpita, Balears estaria actualment just a mitjan camí entre una illa i l’altra, encara que a casa nostra l’acumulació de capital per les grans empreses hoteleres ha estat molt superior. En definitiva, el “cost polític”, també, era el més barat d’Europa.
No obstant això, no és l’existència del turisme de masses el que s’ha de qüestionar; per altra part, un fenomen altament positiu per a la població en general. Ni tan sols no haver volgut pensar que hi havia una altra manera d’afrontar les exigències del mercat, que podien produir els mateixos guanys econòmics i més beneficis socials. Encara que les baixades de pantalons (preus) davant els operadors tenen noms i llinatges. La qüestió és continuar pensant, com el senyor Cota, que pot fagocitar el cos gegantí de mestre Catiu sense patir una indigestió. Seguir creient que la quantitat és el que val per sobre de qualsevol altra consideració.
No anomenaré el llarg llistat d’activitats afectades o en procés d’extinció per la incapacitat de sobreviure sota les condicions que exigeix i imposa l’única indústria intensiva que ha estat capaç de consolidar-se a l’illa. Seré més romàntic. El primer model turístic, el dels anys anteriors a la dictadura, es basava a explotar la “bellesa” de l’illa per atreure visitants, tenint cura, com escriu Joan Alcover al pròleg de La industria de los forasteros, de Bartomeu Amengual, que “no pretendemos entrar a golpe i á costa de mil apurós i violencias en el hige-life de las poblaciones á la moda”. “Importa á los pueblos, como á los individuos, ser ellos mismos, i sin dejar de serlo, crecer i perfeccionarse”. El model va funcionar prou bé. Antoni Mateu, a Importancia del turismo en Mallorca (1945), publicava que l’any 1933 s’havien produït 430.000 estades, amb una despesa mitjana de 50 pessetes per dia i persona; facin càlculs.
El model posterior, la base de l’actual, es va desenvolupar sota l’esquema de la resposta mecànica i immediata enfront de la demanda: tants de clients, tants allotjaments, amb una demanda cada cop més gran. Podríem dir de manera esquemàtica que s’actuava com a simples productors de “llits”. Sense cap mecanisme de control entre les exigències de la demanda i la resposta de l’oferta, es va dimensionar el negoci en funció de les necessitats de tercers i no la necessitat alcoveriana de “ser nosaltres mateixos”.
Aquest “pecat original”, el de la immediatesa que conduïa a la massificació, sempre ha estat present en el fons del debat de la política turística moderna. Restaurada la democràcia, durant anys el camí va transcórrer per la senda de pal·liar els efectes negatius de la massificació i estandardització (Llei d’espais naturals, pla d’ordenació de l’oferta turística, plans territorials, ecotaxa…). No obstant això, com es podia comprovar molt sovint, la resistència era gran. Tant és així, que la irrupció brutal de la política neoliberal dels darrers anys ha servit per realimentar una política de ”curt termini”, que genera segones plusvàlues immerescudes i prorrogar un model socialment obsolet. Tot pecat comporta una penitència, cal tenir clar a qui li toca complir-la en primer grau.
