La Constitució del 78 diu que la Corona d’Espanya és hereditària en els successors de SM Joan Carles I de Borbó, legítim hereu de la dinastia històrica. Però resulta que l’actual rei no va accedir al tron per la via de la legitimitat hereditària, hi va arribar de la mà del dictador Franco. Un matís prou important. Però la Constitució no té per què ésser fel a la història, sinó, més bé, pragmàtica en el temps. Realment, perquè el rei, un cop ja coronat per les Corts Espanyoles de la dictadura, pogués ser “legítim hereu” d’una dinastia, don Joan de Borbó, el seu pare, va haver de renunciar als seus drets en favor del fill. Pragmatisme real o reial?
La “dinastia històrica”, en la figura d’Alfons XIII, havia renunciat després d’unes eleccions municipals que s’havien plantejat com un plebiscit entre monarquia i república. Es proclamava la república. Al padrí de l’actual rei l’acceptació de la dictadura de Primo de Rivera li havia costat car. Però el coqueteig de la dinastia amb els dictadors no acabava aquí. No obstant això, donem-li el benefici del dubte i creguem que la unió, sota pal·li franquista, entre la “dinastia històrica” i la institució del cap de l’Estat va ser un matrimoni de conveniència, i no era espontani, ni per amor.
A inici de la transició, l’acord es va ratificar amb el que podríem anomenar un matrimoni civil: la Constitució. És a dir terrenal i temporal. D’un aparellament en el qual l’home, el rei, procedia de la dictadura i la muller, la democràcia, de la república, ningú no podia imaginar que en sortís una monarquia hereditària per a tota la vida. Joan Carles I era un punt d’acord en una correlació de forces incerta; i, de fet, sorgiren els joancarlistes, però poc es va saber dels monàrquics. I, avui, es dóna la paradoxa que la formalitat de la successió agafa un to d’aparent consistència gràcies al vot del “republicanisme adaptable”.
El joancarlisme s’acaba amb Joan Carles. Només era qüestió de temps. Mentre la monarquia mantingué el llustre, el respecte cap al monarca va ser dens. Quan el desprestigi s’apoderà de la institució, la qüestió va canviar. Abdicada la corona, s’ha despertat la il·lusió per decidir. I s’ha de convenir que moment més adequat no n’existeix. “Si algú té res a dir que ho faci, o calli per sempre”. Després de Joan Carles, si la “dinastia històrica”, que se’n va anar arran d’una votació, vol tornar i assentar-se raonablement ho hauria de fer per la via del vot directe.
Les floretes dels Borbons als dictadors, Primo de Rivera i Franco, són pecats confessats, però no perdonats. No hi ha hagut penitència. El paquet de la Constitució, on s’incloïa la monarquia parlamentària, era un conjunt del que compraves tots els components, o no en compraves cap. La serpent multicolor de la transició a la democràcia. En l’economia domèstica, quan una peça del paquet és obsoleta i l’has de canviar, et planteges si vols seguir amb el mateix tipus d’enginy o amb aquell que t’agradava des de sempre. El referèndum, simplement, és això. Ha arribat el moment de canviar, no s’ha de dramatitzar. I no oblidem que d’allò que escullis lliurement sempre te’n sentiràs responsable.
Sense l’acceptació popular explícita, el nou regnat neix dèbil i, sustentat en un bipartidisme que perd força, el futur és incert. Fins i tot, podria ésser que als dos grans partits els importàs poc la monarquia -diuen que es defensa millor allò en el que no es creu- i que l’interès fos un altre. Però el risc d’una consulta podria ser massa alt per a ells. L’abdicació en aquest sentit podria ser un guanyar temps, en un moment de volatilitat política i tràfec de vots. Hauria estat significatiu que el president Rajoy, poc dies abans d’anunciar l’abdicació, en un col·loqui organitzat per “The Economist”, deixàs entreveure, per primer cop, la possibilitat d’una reforma de la Constitució i del model territorial.
Podria no ser desgavellat pensar que darrere el canvi de monarca s’hi amagàs un intent de tercera via “de to baix” pilotada des de la centralitat de l’Estat. Un nou paquet constitucional en què la monarquia sigui un component, suposadament d’estabilitat, que podria passar per les urnes en conjunt. Des d’aquesta perspectiva, el fidel de la balança ja no estaria entre constitucionalistes i reformistes, sinó entre unionistes i sobiranistes. Aquest podria ser un escenari desitjat per les grans forces polítiques i financeres.
En definitiva, una tercera via que preservi el més essencial del sistema. “Unitat i diversitat”, va ésser el primer que digué el futur Felip VI. En aquest context, algú podria pensar en la conveniència d’un futur gran acord de govern. El govern dels gats que cacen ratolins. Però qui pot afirmar que la reforma constitucional sigui la línia fronterera de la política actual, i no ho sigui el dret a decidir? Que la disputa política empesa per l’efervescència ciutadana no estigui ja en la necessitat d’incidir i participar directament i, per tant, decidir sobre les qüestions importants i vitals pel benestar i per la convivència, i no en la il·lustració partitocràtica. Els resultats electorals deixen molts interrogants respecte d’aquest tema i les mobilitzacions ciutadanes també.
És més, una tercera via que no comenci dient que Espanya és un federació, de sobirania compartida, integrada per estats o nacions i comunitats autònomes, podria ésser, simplement, una via d’aigua.
