OPINIÓ

Els resultats canten

Gerra d'aigua freda per als partits "convocants" de les eleccions a Catalunya. No han assolit les expectatives que s’havien marcat. Ni Arrimades serà la primera dona presidenta de la Generalitat, ni Iceta ballarà per les llambordes de la tercera via, ni Albiol comandarà un grup parlamentari propi. Zero punts.

Han actuat, un cop més, menyspreant la força real del procés i han tornat a sucumbir sota el pes dels més de dos milions de vots independentistes. Com ho havien fet l'1-O, quan suposadament no hi havia d'haver ni paperetes, ni urnes, ni votants. L'"escapçat" previ al 21-D que havia fet Rajoy dels partits independentistes no ha donat resultat. La força que fa moure tot l'engranatge del catalanisme independentista transcendeix els partits. No obstant això, des de cúpula del poder central, amb el monarca al capdavant, manté el discurs que el procés és cosa d’uns quants “il·luminats” que manipulen la gent. Ells són els primers que saben que no és així. Des del mateix moment que la fiscalia va posar la proa sobre els líders dels moviments socials i, també, sobre multitud d'actors individuals (directors de col·legi, regidors, tuiters...) la seva teoria dels “il·luminats” va caure pel seu propi pes. Si no, per què es persegueixen els moviments socials? Sembla que volen fer veure que es creuen les seves pròpies mentides per seguir mantenint l'estratègia de la tensió.

No obstant això, molt possiblement, un observador extern faria una lectura més positiva de l'estratègia de “setge” dissenyada per Rajoy que la que en fan els seus correligionaris. La convulsió originada per l’aplicació de l'article 155 CE i la convocatòria d’eleccions ha creat un interregne en el qual ERC i JxC han corregit, quasi negat, la via unilateral. Això, que podria ser vist, i esgrimit, com un èxit de la política governamental sembla que no es valora. Una victòria pírrica que, atesa la situació de feblesa, en mans del president Rajoy es transforma en una patata calenta. Aznar i Ciutadans assetgen la plaça. Es podria donar la paradoxa que el president que ha sobreviscut malgrat els seus fracassos podria morir a causa de l'únic èxit.

La situació s'ha tornat tan perversa que negociar s'interpreta des de la centralitat com a signe de debilitat. S’esgrimeix una concepció moral de l’Estat que no admet la igualtat entre les parts. Visió radicalment oposada a la que tingueren els presidents Suárez i Tarradellas quan van acordar el restabliment de la Generalitat, abans de l’aprovació de la Constitució. El govern central i la Generalitat, com es va demostrar, són dues peces d’un mateix Estat, amb diferents nivells de competència i representativitat, i com a tals poden negociar, i han de negociar, sense que a ningú li puguin caure els anells. El contrari significa gestionar la fallida de l'Estat, una invitació a la imposició o la ruptura unilateral, segons des d'on es miri.

La convocatòria d’eleccions a Catalunya obliga el govern central a respectar-ne els resultats i actuar en conseqüència. En aquesta ocasió, no hi ha cap excusa per no fer-ho. I els resultats diuen que només hi ha dues majories possibles: una minoria majoritària de partits independentistes, amb el 47,5 per cent dels vots, que els dona una majoria absoluta a la cambra, i una majoria social que defensa el dret a decidir, amb el 55 per cent dels vots. Això és una realitat que no es pot obviar, molt menys si els partits independentistes majoritaris estan en disposició de renunciar a la via unilateral. Davant una situació com aquesta, en la qual no té marge ni per esgrimir el que podria considerar un èxit propi, al president del govern li resten tres opcions: 1) adoptar un posicionament d’home d’estat i formar un nou govern per afrontar la qüestió, 2) dimitir acceptant els resultats electorals com un fracàs personal i 3) convocar eleccions anticipades.

Possiblement intenti no fer cap de les tres coses. Si serveix de pista, en el discurs de Nadal, Felip VI va ser molt explícit en indicar que “ara han d'afrontar (els catalans) els problemes que afecten tots els catalans”. Un esforç per allunyar el problema dels voltants del poder i reduir-lo a un “problema intern” (de Catalunya). No només va fer aquesta consideració, va definir un marc (“qualsevol ciutadà pot pensar, defensar i contrastar les seves opinions però no imposar les idees pròpies davant els drets dels altres”) que sona a al·legat de l’'status quo'. Frase que el socialista Ábalos, a continuació, va repetir textualment. Mentrestant, Aznar i Ciutadans pressionen per fer més restrictiu l’enquadrament autonòmic. Amb aquestes directrius, i en aquest context, és quasi impossible entrar en sintonia amb cap de les dues majories sorgides de les eleccions del 21-D. A data d'avui, no sé si Catalunya és possible o no a Espanya, però on segur que no és possible és al cap d'alguns polítics espanyols.

Etiquetes