La morfologia d’una ceba es correspon amb la d’un bulb tunicat. Parlar d’emigrants i refugiats, avui dia, és com tallar una ceba, no saps quina túnica és la que et farà plorar més. Si la tragèdia al mar, si l’extorsió a les víctimes en els països riberencs de la costa mediterrània o si la situació de misèria als països d’origen. Encara que el més lamentable, sens dubte, és la insolidaritat dels països europeus amb les víctimes. La peripècia del vaixell Aquarius és el darrer, no últim, episodi d’aquesta vergonyosa, llarga i insolidària història.
La Mediterrània, bressol de civilització i lloc de trobada de cultures, s'ha convertit en el mar més mortífer del món, en què té lloc una batalla entre els vaixells de les organitzacions humanitàries i la força armada dels estats afectats pel flux d'emigrants i refugiats. En aquest sentit, és més que reveladora l'actitud del govern italià aquests darrers dies: mentre neguen el permís per atracar en un port italià el vaixell Aquarius, de les organitzacions humanitàries Metges Sense Fronteres i Sos Mediterranée desembarquen en un dels seus ports un nombre similar de persones rescatades per un vaixell de la marina italiana.
Per a ells, rescatar vides humanes al mar no és un acte humanitari, sinó una tasca de seguretat i control de fronteres. Per això, s’ha acusat les ONG de provocar un ‘efecte crida’ que incita, cada any, milers de persones a endinsar-se en un mar desconegut, en unes embarcacions inservibles, amb l’esperança que seran recollides a alta mar; en la versió més cínica possible de les tragèdies individuals d’éssers humans que es veuen obligades a fugir de la violència, la repressió o la misèria del seu lloc de naixement o origen. Converteixen l’emigrant o el refugiat en una estadística que és necessari mantenir confinada en el país d’origen, no en la privilegiada nòmina de residents de la pulcra Europa.
Segellada la ruta més oriental d'arribada de refugiats, principalment sirians que fugen de la guerra, mitjançant un acord econòmic entre la UE i Turquia, la via a través de Líbia i Egipte ha anat guanyant importància. L’acord amb el país otomà, de fet, no és més que una compra de serveis a tercers perquè es faci càrrec del problema dels emigrants i no els deixi arribar a la frontera exterior europea. Una externalització de serveis, com en qualsevol empresa privada. El menys important és si Turquia respecta els drets dels refugiats, perquè per a Europa, com deia, les persones refugiades s'han convertit en una estadística molesta que si es pot evitar pagant, millor.
En el cas de Líbia, com que no existeix, des de la desaparició de Gadafi, una cosa que es pugui assimilar a una estructura d’Estat, la situació ha esdevingut incontrolable i hi ha sorgit un vertader mercat d’esclaus. Un tràfic d’esser humans en mans de veritables màfies que, segons experts de l'ONU, és possible que “usin instal·lacions i fons estatals” per enfortir el seu control de les rutes migratòries. La cadena CNN, al seu dia, va denunciar que centenars de milers de persones es trobaven en "condicions inhumanes", sent víctimes de tràfic, tancats en camps de detenció i venuts en subhastes.
Respecte d’això, el president del Consell Europeu, Donald Tusk, va reclamar als líders africans col·laborar amb la "responsabilitat compartida" de gestionar les migracions i vetllar perquè les víctimes del tràfic a Líbia puguin tornar als seus països d'origen en condicions de seguretat. Tornar els seus països d’origen, aquest és l’objectiu. Molt lloable, si no fos que en cap moment no es parla de superar les condicions que provoquen la fugida de milers i milers de persones cap als països que van ser els seus antics colonitzadors.
Aquesta és l’ultima túnica de la ceba, de la qual ningú vol parlar, la que deixa al descobert les responsabilitats dels països europeus en la colonització i descolonització dels antics protectorats i colònies. La responsabilitat del manteniment d’una ‘borsa humana residual’ que s’allunya de tota possibilitat de desenvolupament i fora del control de la riquesa dels seus propis territoris, en benefici dels antics interessos colonials i les empreses que controlen les matèries primeres. Diamants de sang, metalls per a l’alta tecnologia, hidrocarburs... La societat del gran consum, en detriment de veritables borses de marginalitat a les quals es nega qualsevol tipus d'accés a les societats avançades.
Una ministre de l’actual govern aquesta setmana ha dit que era necessari parlar de “l’efecte fugida” abans que de “l’efecte crida”. Però, dissortadament, sembla que això sona a utopia.
